DANIEL LLIN. GRAVATS

Mentiria si dic que soc un gran amic de Daniel Llin , però mentiria igualment si dic que no el conec. He tingut la sort, i voldria remarcar la paraula sort , de xerrar forces vegades amb ell i de compartir alguna vegada taula i estovalles, i per tant he pogut gaudir de la seva saviesa que va molt més enllà de l’artística que és la que avui ens mou en aquest comentari.

En Daniel Llin és un home saberut, mediterrani de naixement i essència, combina aquesta genètica amb un concepte quasi germànic, a bon segur adquirit en la seva estada laboral per aquelles terres. Aquesta conjunció, a bon segur explosiva per a molts, en ell esdevé racional en el seré equilibri que aquí en diríem de seny i rauxa. Un equilibri que li permet transmutar, com si de vasos comunicants es tractés, aquells coneixements artístics, musicals i de pensament, en una corrent de flux continu que li genera un bon fer que ell sembla regularitzar mitjançant el seu exercici plàstic.

Potser per tot això en Daniel Llin ha trobat en el més que noble art del gravat aquell punt d’idoneïtat en la seva forma d’expressió. Jo diria que és així ja que en ell coexisteix l’exigència precisa del que podríem dir fredor tècnica germànica, - l’ofici de gravar és rígid en la recerca de la perfecció, sense permetre cap error -, amb la disbauxa creativa, amb la trempera sensible de plasmar unes emocions internes que depassen amplament el que podríem dir fredor ambiental.

Tot això m’ha vingut en ment  en passejar i gaudir per la magnífica exposició que des del passat divendres senyoreja i dona mestratge en la sala del col·legi d’Aparelladors en la seva seu de Mataró. I ha estat així ja que el conjunt de l’exposat  provoca en el visitant, no tan sols el gaudi estètic en la comunicació de sensacions i emocions plàstiques, ans també el respecte absolut per aquella estranya conjunció, que per alguns serà habilitat i per  a mi saviesa, entre fons i forma, o dit d’altre manera entre tècnica i contingut.

Daniel Llin ens aclapara amb un seguit d’excel·lents peces  en bona part realitzades en la feixuga, per l’exigent, tècnica de l’aiguatinta. Però clar, no hem d’oblidar mai que la tècnica és mitjà i mai finalitat, i la tècnica no tindria cap mena de vàlua si no fos el mitjà per expressar plàsticament un sentiment interior intens que en el cas de Llin avui es dispersa entre el paisatge ( com a nota de viatge), la poètica dels espais (interiors), la força de l’expressió (figures) i un seguit de peces petites (mini prints).

L’exposició comença amb una obertura agraïda com és la mirada en forma del que podríem dir “quadern de viatge”. Uns treballs gens primmirats, àgils, destres d’execució, com si es tractés d’escalfar motors  per convidar a l’espectador a entrar en matèria. Una obertura que podríem considerar de mirades exteriors que té el punt àlgid en l’espectacular, per ritme i senzillesa, mirada a l’església de Sta Maria a Trastevere. Una peça de gran qualitat que cal observar amb detall.

Segueix en el canvi de ritme que comporta figura amb una obra que no ha perdut intensitat amb el pas del temps com ho és “la conversa”, per endinsar-se en el camí de la poètica dels interiors. Son aquestes unes obres més rígides en la concepció, més equilibrades en el concepte general, més fredes en l’aparença, però que volen traspuar una calidesa interior, molt més en un concepte centre europeu que no pas proper. Unes obres que culminen en aquest veritable goig creatiu que és “el taller” , on la resolució de l’obra estructurada en la llum com a eix generador , assoleix nivells d’alta qualitat.

Una qualitat que es manté en el sempre difícil exercici del mini print, una limitació que depassa el simple sentit de la mida per comprendre que el reduccionisme de l’espai creatiu és molt més complex en tècniques com les del gravat que no pas en altres, per l’exigència que la pròpia tècnica comporta. Tot per acabar en unes peces en aparença convencional, que serveixen per lligar el llaç d’una deliciosa exposició.

Un no pot ni menys que aconsellar-vos ferventment aquesta exposició. No és pas una mostra especial, d’aquelles que es guarden en el record per el d’excepcional, però sí que és un veritable paradigma del bon fer . En ella Daniel Llin no tan sols ens fa entendre la importància de la tècnica per  a desenvolupar de manera precisa el concepte artístic, ans ens explicita que aquella potència que ens havia demostrat en la seva versió pictòrica, molt mes enrauxada , pot transmutar-se per assolir la gran dignitat d’una exposició que és un veritable plaer per a la vista. I el que és més important, un evident aliment espiritual per aquells que ens agrada l’art molt més enllà dels majestuosos àpats dels grans mestres .

Una magnífica exposició que us recomano amb tot plaer.

Felicitats.