PEPE NOVELLAS. CINC ANYS D'ABSÈNCIA

Pepe

Com passa el temps. Avui fa cinc anys que ens vas deixar i el cert és que sembla ahir. Avui quan veia l’obra que han penjat a la mostra de paisatge de la Fundació Iluro , agafada per on han volgut ja que allò d’un paisatge res de res , pensava amb la teva multiplicitat de paisatges que vas coronar amb la teva mirada a Pompeia i al Ulluru. Però d’ells no hi ha rastre.

I és que el temps passat no ha fet canviar res , tot segueix igual . L’Ajuntament segueix amb la seva dèria contemporània i els pintors no pinten per res i segueixen sense poder exposar a can Palauet. La teva obra és impossible de veure. Alguns tenim la sort de gaudir-ne a casa , però les noves generacions no saben , ni sabran qui ets , ni tan sols si vas existir,  ja que la teva obra no està viva enlloc. Que ells s’ho perden ?, oi tant , però que trist que un dels millors artistes d’una ciutat com Mataró no existeixi oficialment.

Això sí, tens un carrer , o millor dit un rotatori, just allà on Crist va perdre l’espardenya , però , oju , amb placa que ho indica. Sort que quan hi passo en les meves passejades ens parlem amb vibracions , que si no ...

Mentre, aquí ja ho veus. Suposo que et vas esconyar veient aquell paripée d’antològica / homenatge , sense història, biografia, i quasi sense dir qui eres. Però, que vols?. Tu sabies molt bé que amb aquelles mans no podrien sortir gaires brodats.

Però avui ja fa cinc anys, i que vols que et digui em dolen. Em dol que ningú, fora dels quatre íntims ho recordi. Em dol que la teva obra estigui adormida , morint-se , i dic bé, morint-se , ja que tots sabem que l’obra d’un artista si no es mou és obra morta.

Em dol que el teu nom vagi oblidant-se i que la qualitat de la teva obra no el pugui fer surar. Em dol que avui massa gent t’hagi oblidat. Em dol més  però, i molt més, la teva absència i l’absència del teu art.

Per això avui he volgut fer volar a questes lletres tot sabent que t’arribaran. Dona records a l’Eduard , en Josep Mª i al pare ,  amb qui segur que tindràs unes grans converses. Com us trobem a faltar en aquest Mataró vil, miserable i venut, que dona l’esquena a l’art i a la cultura i en la que aquells miserables dels que tant te n’enforties , segueixen tenint cadires de comandament  i segueixen vilipendiant a artistes com tu.

Em dolen moltes coses, però és que a bon segur ja estic gran i la jubilació em reclama a crits , però per damunt de tot em dol no veure els teu treball , no sentir la teva veu, no poder comentar la darrera exposició i principalment no seguir conjuntament vius en l’art que tant ens va unir.

Em dol el record i em dol l’art.

Encara que a vegades ho pensis , no t’oblidem.

En l’enyor, un petó ben fort

Visca l’art.

Pere