LA NECESSITAT DE RECUPERAR LA MEMÒRIA PLÀSTICA HISTÒRICA. SIXTO ALBERTÍ

Quan en començar la temporada, Cultura anunciava que dedicaria tres temporades de ca l’Arenas a recuperar la història de l’art local mitjançant el repàs a la trajectòria del Museu , se’m van il·luminar els ulls.

Un tenia clar que poca història podria veure des del 1982 en que la desgràcia va caure al damunt del Museu de Mataró amb el nomenament de Carles Marfà com a director i per tant l’art plàstic va ser eliminat i foragitat de la vida cultural del vell casalot de la plaça de l’Ajuntament . Però com que tota aquesta història un l’ha viscut de primera mà, la recança personal era mínima  i la professional també ja que poc , o potser haurem de dir res , hi haurà a ensenyar en aquests més de trenta penosos anys de dictadura marfaniana de draconiana persecució a la plàstica via la inexistència i l’oblit.

En canvi estava del tot esperançat, - il·lús de mi -, de que en els primers capítols podria aprofundir en la petita història de l’art local des de la post guerra fins a finals dels seixanta. Una època de la que  tinc coneixença verbal i en part gràfica , però amb evidents llacunes.

Pensava , bona fe que soc, que sentiria a parlar i podria veure el treball d’aquell nucli d’artistes que van donar pes al global de l’art mataroní, fen contrapunt als més coneguts localment , encara que en ocasions els sobrepassaven. Estic parlant de Miquel Massot, Marcos Zaragoza, Joan Finet, Joan Grau, Lluís Muntané, els germans Rodolf i Josep Tur, Antoni Boix .., i cito tan sols aquells que sí varen exposar en el Museu en aquells temps el que era indicatiu del seu nivell i prestigi. Però evidentment res de res.

Deixava ja la possibilitat d’aquesta recuperació com un somni impossible quan de nou em va entrar el rau rau en veure la gran quantitat de mitjans dedicats a la recuperació d ela figura de Josefina Tolrà , en una exposició que no ens cansarem de lloar i recomanar. Si hi ha hagut desig i possibilitats de tota mena per de tirar endavant un projecte com aquest , nivell parell hauria d’existir per recobrar la mirada a aquells artistes que van fer una cosa tan important com popularitzar en certa manera l’art i trencar la barrera de la burgesia per començar a que l’art pogués estar en les cases de la classe mitjana que començava a apareixer i dominar en el context social.

El retrobament amb una fotografia antiga de Sixto Albertí pintant als carrers d’Argentona , em va retornar la seva imatge impecablement vestit , amb barret i bastó, agafat del bracet de la seva dona , amb el tortell a la mà, després de sortir de missa de diumenge . I el record d’aquella bata amb la que pintava per evitar tacar-se.

 I amb elles, vaig anar a petar a la seva pintura , amb la llum con eix i fonament. Els seus paisatges dels jardins d’Aranjuez , població on residia bona part de l’any i que s’havia rendit als seus peus i el considerava el successor de Santiago Rusiñol amb qui va compartir tantes coses , lliçons pictòriques incloses. 

I no em vaig oblidar de l’altre cara de la seva pintura , més moderna, amb geometrisme de caire cubista com per ex. la pintura que es troba a l’església d’Argentona. I el seu bon fer com escultor havent aconseguit bona fama com imaginer en passos de setmana santa.

Però és clar, qui recorda a Sixto Albertí, nascut a Mataró el 1894 i a on va morir en el 198?. On podem trobar alguna de les seves obres?. On podem saber cinc cèntims de la seva trajectòria?. La resposta és contundent , enlloc , i el fet no tan sols és lamentable ans també estic per a dir que és miserable.

Fa molts anys , quan hi havia diners , ja vaig presentar un projecte de recordatori d’Albertí. Pensava , i penso, que la seva obra ho mereixia i a més hi havia una sèrie de circumstàncies que podia convertir-ho en un projecte global. 

Sixto Albertí era de Mataró, va viure molts anys a Argentona i va pintar per tot el Maresme, era doncs un artista comarcal. Mataró i el Maresme tenen un peculiar lligam amb Aranjuez , l’altre pàtria de l’artista. Si el tren de Mataró va ser el primer tren peninsular, el Madrid-Aranjuez va ser el segon. Un recorregut que sobreviu com element turístic en l’anomenat “tren de la fresa” que curiosament és la fruita emblema d’ambdues comarques. Un projecte d’exposició d’anada i tornada , amb un afegitó musical com seria l’audició a Mataró del “Concert d’Aranjuez”. Un projecte que va agradar però que no va arribar a fer ni la primera passa.

Ara , evidentment no és el mateix, però  això no vol dir que haguem d’enterrar de nou en l’oblit a Albertí i els seus coetanis. Evidentment seria obligació del Museu , però ja sabem que en la ment dels seus dirigents això és un impossible , però Cultura hauria de fer el pas i prendre com a propi aquesta obligada recuperació de la memòria artística plàstica local. 

Ho farà?. Penso que la resposta la tenim ben clara tots. I serà una llàstima.

PS.- Ningú no ha pensat mai que a l’Associació Sant Lluc per l’art Mataró que tantes coses fa be en l’àmbit local, especialment en l’expositiu , li manca una secció de caire històric  per aprofundir en la història de l’art local , al menys des del segle passat ?. I que aquest caire històric podria ser un repte ben gratificant al que s’hi podria afegir altre gent?.

Tot demanant perdó per la “punyalada”  però, potser algú ho havia de dir.

PS.- Les imatges en blanc i negre corresponen al catàleg de l'exposició" Argentona recorda  Sixto Albertí" celebrada a l'Aixernador a l'agost del 87. la imatge en color al monument dedicat a Santiago Rusiñol que es troba a un cèntric indret d'Aranjuez.