JOSEP SERRA . SENSE CONCESSIONS

Exercir la crítica d’art implica sotmetre les preferències particulars a un  tamís exigent en el que la malla que predomina és la qualitativa , molt per damunt del gust personal. Però jo hi donaria una volta més al concepte per dir que les preferències personals fan que augmentis l’exigència , sense cap mena de benevolència , a aquells que practiquen el teu concepte artístic fonamental , nivell que no demanes a altres que es mouen en les antípodes del teu concepte creatiu.

No sorprenc a ningú si de no explicito la meva preferència vers l’abstracció com a “isme” d’expressió plàstica, entenen com abstracció no el contrari del figurativisme i sí com acte mental amb el que expressar sensacions i emocions que no poden ser representades  de cap altre manera que mitjançant formes allunyades de qualsevol possible inter-relació. Potser per això son pocs els que practiquen aquesta veritable abstracció vivencial per vessar-hi en la mateixa les seves sensacions més personals.

Josep Serra , aquest gran artista argentoní, manté una fidelitat absoluta amb l’abstracció. Fa un any i escaig que ens oferia celebrar els seus 30 anys de comunió amb la pintura amb aquell seguit de mostres que sota el genèric de “Necessitat vital” ens va permetre entendre el seu univers creatiu. Una mostra de molt pes específic que marcava clarament un abans i un després. Un abans esplèndid i un després sotmès , com  no , al pas del temps.

Ara, any i mig després, Josep Serra fa trontollar les clàssiques parets de la barcelonina galeria Comas, allà als jardinets del Passeig de Gràcia, amb una potentíssima mostra que sota el títol de “Sense concessions” , ens ofereix un autor reconvertit sobre si mateix amb una evolució personal en la que ens ofereix una certa depuració de la seva visceralitat , tot cercant un camí en el que la potència concentrada del color genera un nou eix explicatiu , al voltant del qual s’escampa una diversitat cromàtica més plana , menys gestual, però curiosament molt més cinètica , en la producció d’un moviment envoltant que t’abdueix en la mirada fent-te entrar en l’ull del seu huracà plàstic.

Gerardo Gil, en el dens i magnífic escrit de presentació que és d’obligatòria lectura per la seva qualitat, ens recorda el sentit de l’autor de ser un pintor representatiu , el que no vol dir d’aparences, i sí de situacions emocionals. I és aquesta justament la lectura que precisa la mirada de tota la mostra. Una mirada en la que caldrà deturar-se en l’exterior, en les noves textures, en aquest tachisme quasi aerogràfic, en la potència desmesurada del gestualisme central que estructura l’obra.

Però també caldrà fer-ho en aquesta nova mirada vers una poètica més sensible, simple en l’aparença però d’altíssima complexitat. I deturar-se per examinar detingudament les peces de caire quasi dicromàtic ( blancs , negres i l’ample gama de grisos) poc habitual en ell i que ara obren la porta a un camí enormement interessant.

Tot això ,  mantenint l’essencial força interior del seu fer capaç de convertir sensacions , emocions i vivències , en magnífiques obres d’art com les que omplen aquesta exposició d’obligada visita.

Felicitats.

Josep Serra. “Sense concessions”

Galeria Comas. Passeig de Gràcia 114 ( Diagonal)

De l’11 de febrer al 5 de març de 2014