AVUI SÍ QUE ES POT LLEGIR LA VANGUARDIA

M’he convertit en “obligat” lector de La Vanguardia ja que els viatgers matiners tenim la sort de disposar de La Vanguardia i El Mundo Deportivo de manera gratuïta en el bus de la Casas. No és el moment de fer anàlisi del periodisme que fa l’empresa del Conde de Godó i més ara amb l’ínclit Màrius Carol de director , però és fàcil deduir que un fa esgarips de tant en tant en llegir les seves posicions encara que com no de tant en tant trobes una bona columna d’en Monzó o algun escrit de fons que val la pena. I quasi sempre paga la pena deturar-se a la ja mítica “La contra”.

Avui ens ofereix una conversa amb Michael Findlay el que és considerat com el millor expert en taxació d’art de l’actualitat. És una interessant entrevista de la que no podem oferir l’enllaç ja que La Vanguardia és d’aquells diaris de pagament en la xarxa, per el que us ofereixo algunes dels seus paràgrafs més atractius que son en castellà ja que aquesta és l’edició a la que tinc abast.

“..hemos convertido a los Museos en autopistas por las que circula el público apresurado intentándo verlo todo en una tarde para poder decir que lo ha visto.

Willem de Kooning se reunía con otros artistas en el Metropolitan. Veían un solo cuadro y pasaban toda la tarde discutiéndolo... Ver doscientos cuadros en una tarde es no ver ninguno. La retina se satura y en su percepción se mezclan todos.

Me pongo en medio de una sala y espero que un cuadro en especial me llame. Cuando me siento atraído lo contemplo; intento preguntarme y que me responda. Y me voy.

... El arte no existe hasta que lo miras. Eres tú el que lo convierte en arte con tu mirada y por lo tanto, tú eres tan artista como quién lo pintó. Somos tan importantes los que miramos el arte como quién lo concibe y cada generación convertirá esa obra en otra al mirarla.

Pero hay tipos que compran el precio literalmente. He visto galerias con autores estupendos que no vendían ni un cuadro a 20.000 pero repetían la exposición a 60.000 y , de pronto ... ¡lo vendían!.

... y si no llega para un cuadro compre litografías, pero siempre las espléndidas , las que le parezcan mejores...

Un profesora de arte me pego una bronca un día en un museo, porque decía que tipos como yo hacíamos que los estudiantes no viesen las grandes obras, sino solo la fortuna que decían se habia pagado por ellas.

Com poden veure un seguit de magnífiques reflexions de les que caldria tenir cura. Per cert una d’elles la he pogut constatr en directe. Arco 83 i un magnífic dibuix de Pepe Novellas a la galería Tertre .  Hi ha una parella que el contempla ,se’n va , torna i pregunta al final si el preu que consta és  el real, quan li diuen que sí pregunta si és obra gràfica o que passa ja que la qualitat i el preu no concorden , al final van marxar sense comprar ja que pensaven que era tan barat que podria ser una estafa.

Tot , com veuen , per reflexionar-hi apassionadament.

PS.- EL suplement “Cultura/s” també va ben farcit avui amb un tema de fons com el de veure les obres d’art amb el Museu tancat, fer-ne recorregut en solitud i sentir de nou l’experiència estètica. Unes bones reflexions però a les que nosaltres estem del tot acostumats. O no veiem en solitud com si estigués tancat qualsevol exposició que es fan a les sales municipals?.

(Imatges corresponents a obres de Bacon, Mondrian i Damien Hirst)