L’espai Capgròs acull en aquest mes de març el treball de l’artista barcelonina de naixement i maresmenca del tot d’adopció, després dels molts anys que fa que resideix a Argentona, Montse Pons.
Una exposició amb dos curiositats.
Una és el nom que l’aixopluga com és el seductor títol de “Azul” que en aquest
cas no fa referència al color i sí a la ciutat de la pampa argentina que porta
aquest nom i que és la ciutat nadiua del seu company. L’altre el protagonista
únic de la mostra que son gossos de carrer que sovintegen en aquell àmbit.
Montse Pons és més aviat escadussera
en això d’exposar. Sembla que li costi decidir-se a ensenyar el seu fer al
públic i aquesta absència de la disciplina creativa i selectiva a la que obliga
un cicle expositiu li permet fer de la llibertat el principi essencial de la
seva creació.
Però aquest fet, sens dubte important , crea una dissonància en l’eix
connector de la seva trajectòria que fa que cada vegada que ens enfrontem a la
seva obra ens podem trobar amb una artista en aparença diferent. Però cal remarcar
aquesta “aparença” ja que si ens fixem bé en el seu treball veurem com hi ha
una ànima comuna en totes les seves peces que van des d’un cert aspecte
descriptiu / il·lustratiu , a l’existència d’una estètica en certa manera expressionista
en la que el color , el gest i la força que impregna a les pinzellades i al
conjunt generen un corrent comunicativa enormement atractiva.
Avui , de nou tots aquest elements
estan presents en aquesta exposició de l’espai capgròs. Es tracta d’una
quinzena d’obres damunt cartró en les que únicament estan representats gossos
de carrer , animals que passegen actualment per els carrers d’aquell Azul d’ultramar
(valgui la llicència) i que van cridar fortament l’atracció de l’autora , tant
per el de realitat quotidiana que significaven com per el record de temps
passats en l’entorn habitual de l’artista i de tots nosaltres.
No ha volgut però l’artista donar
una visió realista del tema, ans el contrari. Jo diria que els gossos d’Azul no
deixen de ser una profunda mirada interior en la que es barregen l’expressionisme
psicoanalitzador argenti i la potència del cromatisme mediterrani , en una
mescla explosiva de gran potencialitat creativa.
Una obra que a l’hora ens serveix
per retornar-nos al país d’origen en aquesta personal virtut que té l’art de
deturar el temps, i convertir al present en record del passat alhora que és ja
desig de futur. Una obra en la fàcil és fer-ne una certa metàfora social en el sentiment de contrast existent entre ambdós societats en els actuals moments.
Una exposició aquesta de Montse
Pons , molt interessant. Agradable en la plàstica i en el visual, cal anar més
enllà per retrobar-nos amb una reflexió de presents i passats, seductora en alt
grau que demostra la saviesa creativa d’una autora que hauria de plantejar-se
seriosament ampliar el seu currículum expositiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada