"JO TAMBÉ SOC CAPGRÒS”

Encara amb el bon regust de la copa de cava beguda al hall del Monumental envoltat dels bons i vells amics que com un mateix s’havien aplegat per a la gran festa del 30 aniversari del “Capgròs” , aquesta revista gratuïta de Mataró, esdevinguda en el veritable diari de la ciutat , sense desmerèixer ni un gram als també bons amics i mai rivals , del Tot Mataró.

Una festa magnífica , perfectament realitzada, amb les paraules justes per part dels que s’han adreçat al públic , amb l’encert de les dramatitzacions teatrals que han servit de nexe d’unió a les entrevistes dels quatre “capgrossos” convidats , realitzades amb mà de mestre per Vern Bueno ( avui ha nascut una estrella per a l’entrevista oral ) i amb un Monumental ple de goma a gom per mataronins que representaven en el seu conjunt l’ample diversitat del teixit social, cultural, polític, associatiu, etc que conformen aquesta la nostra ciutat.

Una festa que també ha estat la meva ja que pertanyo a a questa família del “capgròs” de fa molt de temps, ni més ni menys que dinou anys. Corria el 1995 quan l’Albert Calls em trucà per a tal de col·laborar en el setmanari que per un llavors havia encetat el suplement cultural “5 Cèntims” i al que volien dona volada  per convertir-lo en tret diferencial , com ho era l’esport en la competència.

El cert és que de primeres vaig ser poc amatent a l’idea . Cregut de mi , pensava que això d’escriure en un gratuït era poca cosa quan un era un “professional” escrivint al Diari de Mataró, tenint programa a Televisió de Mataró i havent mantingut programa molts anys a la ràdio. Vaja que això dels gratuïts era poca cosa per a mi. Aprofitant l’avinentesa de la real manca de temps i l’existència d’una obligacions familiars amb les filles encara petites , em vaig fer una mica l’orni i vàrem concretar alguna que altre col·laboració esporàdica en cas d’exposicions importants , però aprofitant l’avinentesa d’haver fet l’escrit de presentació d’una exposició de la Marta Duran a la sala de la Caixa Laietana, varem reproduir aquell escrit per començar i davant de la meva incredulitat en aquells dies va ser molta la gent que em parlà d’aquell escrit.

La prompta arribada d’en Francesc Castanyer , amb qui de seguida vaig establir un feeling positiu que encara és manté, em va fer comprometre’m més amb el setmanari i fina avui mateix en que amb alts i baixos, però sempre en el moments importants , he pogut expressar els meus pensaments amb la més absoluta llibertat malgrat que el meu tarannà, o com diuen molts , les meves “formes” , han produït més d’un mal de cap a la direcció de la revista i al bon amic d’en Mateu Ros , el cap de tot. Una col·laboració que a més ha augmentat amb l’assessoria de l’espai capgròs, aquest espai expositiu amb onze temporades i més de cent exposicions a l’esquena que ha esdevingut ja un punt de referència en el camp expositiu local.

Per això avui m’he sentit feliç de pertànyer a aquesta peculiar família que és el Capgròs. M’he sentit feliç per el present, m’he sentit feliç en recordar el passat i m’he sentit feliçment esperançat mirant el futur , tot creient que encara m’aguantaran fins la meva jubilació crítica que comença a albirar-se en l’horitzó. Però inclòs després d’ella estic convençut que seguiré creient intensament que “jo soc un capgròs”.

Per això, i per molt més, Gràcies i moltes , però que moltes,  Felicitats !!!.