L’ADÉU DE JOAN MORA

Crec que tot Mataró es va quedar sorprès per la decisió de Joan Mora de no presentar-se a les properes eleccions. Bé, tota la ciutat menys els quatre del partit que ja ho sabien. Però crec que pocs han quedat més sorpresos que un servidor i aquells que em van acompanyar en la que va ser la seva darrera reunió de l’alcalde Mora amb ciutadans de Mataró abans de fer pública la seva decisió. I m’explicaré.

Amb motiu de l’exposició “Tempus fugit” organitzada per Capgròs en motiu del seu 30 aniversari , va sorgir una espontània conversa entre alguns dels participants a la mostra i l’alcalde Mora que ens va honorar presentant la mateixa. D’aquella conversa va sorgir un compromís per part d’alcaldia d’una reunió amb els set artistes plàstics , amb l’acompanyament de Mateu Ros i del que això escriu , per a tal de parlar de la problemàtica de les arts plàstiques a la ciutat i de la manera de reconduir el seu estat d’exclusió.

Una cita que va ser realitat aquest dimecres en la mítica sala dels lleons (tigres) durant una hora i mitja , i amb la presència afegida del regidor de Cultura , en Quim Fernández i Josep Mª Torrent , cap de gabinet d’alcaldia. En ella es van posar les cartes damunt la taula i dels pros i contres en van sorgir unes línies esperançades per a que la plàstica tingui el tractament que es mereix en el món cultural de la ciutat. Una reunió d futur de la que hom en va sortir content. I empro la paraula “futur” ja que tots els presents varem veure un alcalde desitjós de rectificar la política plàstica mataronina que des d’aquestes línies tantes vegades hem arribat a qualificar de genocida.

Un futur que ahir a la festa del Capgròs em confirmava el mateix alcalde Mora quan repetia les seves intencions d’actuació , mentre ens enriolàvem junts parlant d’aquella reunió , tot dient-me que quedava molt clar que després d’una reunió de quasi dos hores  amb un servidor reclamant accions per a la plàstica , l’únic camí que li havia quedat era dir que ja n’hi havia prou i que no es tornava a presentar. Que era una bona excusa que tothom entenia perfectament.

Un adéu que en el personal lamento ja que he de dir ben clar que he mantingut amb l’alcalde Mora una relació personal absolutament cordial , en la que ens hem pogut dir a la cara les nostres discrepàncies de política cultural i hem pogut “discutir” les meves crítiques de les que estava absolutament a l’aguait ja que ha estat , i espero que segueixi, un amatent seguidor d’aquest blog.

En Joan Mora decideix no repetir ser cap de llista de CiU en les properes municipals per raons personals i familiars que ho justifiquen més que abastament, i la seva renúncia obre un ventall de possibilitats immens, difícil d’esbrinar ja que és obvi que el que succeeixi en la propera tardor marcarà del tot les properes municipals. Però està clar que de moment l’incògnita està en qui serà el nou cap de cartell.

Hom coincideix en que la manca de temps no permet oferir una “cara” de fora per el que la tria queda emmarcada entre Quim Fernández, Núria Calpe i Miquel Rey , tres regidors que presenten una faceta diferent.

Quim Fernández és l’aparell pur i dur. Coneix molt bé la casa gran , s’ha patejat la ciutat acudint a mil i un actes però té un caràcter , i ell ho sap,  de caire un xic distant i malfiat , que li dona un aire adust i poc comunicatiu , que afegit a una tendència manaire i poc receptiva a les crítiques , el fan tan poc atractiu en el cara a cara  com enormement efectiu en el pont de comandament de la màquina. Una figura , al meu entendre, molt millor d’home fort que no pas com imatge de l’alcaldia i la ciutat.

Una imatge que en canvi sí té en Miquel Rey. Si el que es pretén és donar imatge de continuïtat no tinc dubtes que ell ha de ser l’elegit. El seu aire de jove empresari , modern , àgil i lliberal, lligat a una imatge de modernització (?) de la ciutat en aquesta aires de la Califòrnia europea , tot seguint les passes de Mora , representen la mirada més fidel al liberalisme econòmic que defensa CiU.

Finalment Núria Calpe encara que s’ha desenvolupat prou bé en la difícil àrea que se li va encomanar , representa molt al seu pesar la mirada femenina, una figura que encara no s’ha encarnat en l’alcaldia de la nostra ciutat , una alternança de gènere que políticament llueix i que a Mataró encara no s’ha fet realitat.

Per tant  crec que l’elecció del nou cap de cartell no està en una elecció personal i sí de model: Aparell, modernitat o gènere . Ara és al partit a qui li toca triar. Encara que al meu entendre no importa tant ja que crec que la desaparició de Mora dona l’alcaldia a Francesc Teixidó.

Soc dels que penso que Joan Mora hauria guanyat fàcil les eleccions en especial per el seu paper en el tema preferents. Un paper que va saber personalitzar i del que no es podrà aprofitar el nou candidat.

Francesc Teixidó en canvi podrà ajuntar a la puixança del seu partit el seu atractiu personal de persona amatent, treballadora , llunyana a les picabaralles i per tant propicia als capgirells que a bon segur caldran per donar governabilitat a un consistori repartit en un munt de partits. Una possibilitat de guanyar que pot ser molt elevada si sap acompanyar-se d’una bona llista en la que no hauria d’incloure de cap de les maneres a Sergi Penedès , a bon segur el regidor més nefast de tota la història democràtica municipal de la ciutat.

Reflexions a bon segur totes elles absurdes i precipitades, i més quan queda clar que el futur és tan complex que veurem com s’arribarà a les mateixes. Però avui per avui aquesta és la meva mirada i em plau compartir-la i de pas encetar el debat.

I del PSc?. Avui per avui ni estan a la pomada , ni se’ls espera.

(Fotografia extreta del capgròs.com)