L’exposició col·lectiva de Sant
Lluc està tan arrelada a la ciutat que
molta gent és creu que ha existit de sempre i més quan cada any es recorda que la mostra col·lectiva s’inicià el 1946. Però
el cert és que no és així.
Començada per els germans Arenas,
Zaragoza i altres en el desig de reunir els artistes que es podien considerar
com “professionals” de la ciutat ( el sant Lluc no va néixer amb voluntat
popular i sí professional i per tant elitista) la mostra es celebrà amb intermitències
varies fins que Cusachs i Boix la reiniciaren a finals dels seixanta.
La mostra es revitalitzà i en anys
posteriors va ser organitzada amb col·laboracions varies per el grup d’artistes
a qui es va acabar anomenant “Santlluqueros” conformat per el mateix Antoni
Boix, l’Eduard López, en Salvador Pujol i en Parés de Mataró. Organització que
varen donar per acabada el 1983. Marcel Roca n’agafà el relleu l’any següent però
sense continuïtat per el que l’any 1985 no es va celebrar la col·lectiva.
Va ser Jordi Puiggalí qui l’any
1986 va recuperar la torxa que uns quants anys després va traspassar a l’Associació
Sant Lluc que és la que fins el moment s’encarrega de la mateixa.
Però aquesta història podia haver
sigut ben diferent si en l’any 1983 en acabar la trajectòria els santlluqueros
no hagués succeït un lamentable fet que ara ha posat de nou en primer pla en
Parés de Mataró tot lliurant el passat dimecres la documentació de la
col·lectiva que guardava amorosament en el seu taller, a l'Associació Sant Lluc per l'Art Mataró, actual organitzadora de la mostra.
Tenint clar que aquella anava a ser
la seva darrera organització, els Santlluqueros varen creure que era l’hora de
que havent-se recuperat les institucions democràtiques a la ciutat i essent la
sant Lluc una col·lectiva que aplegava a quasi tot el gruix d’artistes , fos
quina fos la seva estilística, corresponia al poder cultural de la ciutat l’organització
i continuïtat de la mateixa.
En aquest sentit i amb el fitxer
amb les dades personals dels artistes participants en els darrers anys , es van
dirigir al dos poders culturals de la ciutat com eren Manuel Cuyàs, per un
llavors Director del recent creat Patronat Municipal de Cultura i a Carles Marfà director del Museu de Mataró
que per un llavors era des de feia pocs mesos Museu Comarcal del Maresme. La resposta
per part dels dos va ser taxativament negativa.
Manuel Cuyàs va fugir d’estudi escudant-se
en el fet de que en aquell moment no es disposava de cap espai expositiu municipal
capaç d’aplegar la col·lectiva ja que el
museu havia passat a dependre de la Generalitat i va llençar la pilota a la
teulada del Museu, lligat històricament en el seu començament i final amb la
col·lectiva.
La resposta de Carles Marfà a la
proposta va ser pitjor i l’hem de considerar com del tot insultant, demostrant
ja en aquells inicis de la seva direcció la seva postura d’odi visceral envers les arts plàstiques.
El cert és que la història havia
començat ja malament dons el Museu es va queixar amb força inusitada per el fet
de que en el cartell de l’exposició no hi figurava que un element del mateix (
crec recordar que es tractava del cavallet) era una col·laboració del Museu,
queixa que va provocar una riota generalitzada del món artístic.
Davant de la proposta de lliurament,
Marfà va ser taxatiu. El Museu no organitzaria mai la sant Lluc i si volien
deixar-li la documentació que cap problema , que ja trobaria algun racó d’una
lleixa per deixar-lo abandonat i ple de pols. Òbviament que els organitzadors
es van endur la documentació a casa.
Ara , trenta un anys més tard ,
Joan Parés de Mataró , amb el testimoni i signatura de Perecoll com artista
participant i d’un servidor com signant d’un dels articles de presentació, ha
lliurat el petit tresor documental a l’Associació Sant Lluc per a que en faci
guarda i custodia , com element històric que és.
Un lliurament emocionant per els
que varem viure aquells moments , per el de record del passat i per el que
penyora de futur que significa.
Amb aquest acte, una part de la nostra història que
alguns sabien però que era desconeguda per les noves generacions ara s’ha
fet avinent. Una història que evidencia que el desamor entre el poder de la
ciutat i l’art ve de lluny. I que evidencia també el fer d’algun personatge a
qui costarà oblidar per el mal que ha fet a l’art i a la cultura de la ciutat.
Una història però que crec cal
definir com una història d’amor. La de Joan Parés envers l’art i envers la seva
ciutat.
I que voleu que us digui. A un li agraden aquesta mena d'històries d'amor.
(Fotografies tretes del blog de l'Ass. Sant Lluc)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada