Decipimur specie recti és una frase
extreta de la poètica d’Horaci que reflexiona sobre l’engany que produeixen les
coses belles o vulgaritzant una mica el concepte , el fet de que les aparences moltes
vegades enganyen. I és un títol plenament escaient ja que tota l’exposició de
Miquel Arnau respon a aquest aforisme en un constant trencament de les
aparences.
Un trencament que va des de la
confusió que provoca una obra en aparença abstracta quan qualsevol anàlisi que escati
mínimament l’escorça exterior ens permetrà veure les arrels figuratives i fins
i tot fer entendre que allò que tenim al davant son paisatges en la més
perfecta definició de la paraula, fins a l’aparença conceptual que ens porta a
imaginar un treball lliure i intuïtiu , quan el mateix anàlisi ens ofereix la
conclusió de que és una obra pensada i meditada fins l’extrem en el que tot està disposat per aconseguir la
fi desitjada per el creador.
Diu en Miquel en l’escrit de
presentació que el sentit de la seva pintura s’inscriu en una voluntat
d’expressió i de no ser res més que pintura , intenció gens baladí , en un mon
com l’actual de l’art en que massa vegades l’artista omple de fullaraca la seva
obra per amagar la seva insubstància sota a quest vernís disimulador d’una
seductora capa exterior.
En Miquel Arnau no és així. No sé
si viciat per la seva professió de restaurador, ofici en el que és altament
valorat , Arnau sap que per restaurar una obra cal anar a l’ànima , fer-se
absent del conjunt i anar a l’essència del detall, en una depuració estricta i il·limitada.
I això justament és el que ha anat treballant en el decurs de la seva recerca
pictòrica.
Partint del més proper , de l’impacte
visual del quotidià, Arnau ha anat fent immersió profunda en aquest paisatge
visual viscut per quedar-se en el nucli més pur. Primer van ser les seves
mirades als seus dos indrets referencials (Burriac i el Turó de Cerdanyola).
Mirades que van donar com a fruit centenars de visions personals cada vegada
més interioritzades fins arribar a la taca i al gest , en una simplicitat
sintetitzada que deixava clar el camí de l’artista. Després van ser les basses
de regar convertides en forats negres a lo Soulages , amb una força d’abducció
que t’introduïa a la profunditat matèrica d’uns treballs enriquits al màxim.
Ara Miquel Arnau semble
suavitzar-se en el concepte , alhora que accentua la intensitat pictòrica de l’obra.
El ritme i el gest agafen més protagonisme , amb l’afegitó d’una paleta cromàtica
rica i diversa en la que no fa gens de por el toc agressiu, puntual i fins i
tot protagonista , de certs colors d’alta potència.
Ara el paisatge s’endinsa per uns
camins que es reporten a Monet i les seves visions dels seus jardins de Giverny.
Paisatge abstractiu, essència sense anècdota . gest, ritme , color, ànima en
unes obres vibrants que sedueixen en la mirada i emocionen en la seva
introspecció. I que dir de les e sèries negres, plenes d’una veritable simfonia
cromàtica de ràpides i vigoroses pinzellades que marquen ritme febril, i que
acaba esclatant en un groc explosiu que coordinada tota la peça donant-li
equilibri i coherència.
Una obra que es potencia encara més
quan tot trencant l’habitual pintura plana del seu treball , afegeix gruix i
matèria tot picant l’ullet a un Barceló que s’ensuma de transcantó. I tot per acabar amb
uns papers que ens retornen a una època anterior però ara amb un aroma cal·ligràfic
oriental que serveix per equilibrar en una teòrica calma , el terrabastall
dinàmic i de força pictòrica que és tota l’obra avui presentada per l’artista.
“ Els elements amb que ha treballat
son els que es deriven de la seva tradicional contraposició entre fons i
figura. La figura en la majoria dels casos és un gest eloqüent, vivaç, com un
intens fueteig de les formes que es transforma en el motiu central de l’obra.Per
contra , el fons és una superfície cromàtica, curosament treballada , que va des
de la tradicional harmonia de les seves
càlides entonacions fins alguns tocs estridents de groc ....
Una exposició que ens constat que
ha assolit una perfecta síntesi entre l’esperit de la pintura oriental, l’energia
de la’abstracció europea i la llibertat i intensitat de l’americana. Tot plegat
té com a conseqüència una pintura que cada vegada ens sembla més europea, més
culta i més directa. Una obra que no necessita intermediaris per ser compresa”.
Com poden suposar per la seva qualitat
, els dos darrers paràgrafs no son meus i sí de Daniel Giralt Miracle , anant
dedicats a l’obra de Jose Manuel Broto. Però els he volgut reproduir per que m’han
semblat el més perfecte retrat del que significa la pintura d’un artista , en
Miquel Arnau, a qui no heu de perdre de vista si de veritat sentiu la més
petita de les atencions per l’art.
Felicitats.
PS.- Llàstima que tan magnífica
exposició no assoleixi la millor nota degut a la seu poc encertat muntatge. Un
muntatge que peca en l’excés d’obra, s’agrairia molt que les obres respiressin
, i principalment en la dispersió de l’idioma plàstic de l’artista que apareix
trencat i inconnex , el que li fa perdre força, lectura i consistència global.
El bon professional responsable del
mateix va apostar més per l’aire conceptual , majoritari dels artistes amb els
que treballa, que convida a uns imputs aïllats , que no pas per la mirada
rítmica de l’obra d’Arnau , presentant un frasejat trencat que dificulta la
lectura. Un error que l'exposició ho paga, i car, rebaixant el nivell
comunicatiu d’una obra que vull remarcar un cop més , és excel·lent.
Llàstima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada