La fotografia que encapçala aquest
post és una obra de Santiago Rusiñol. És un oli sobre tela (91 x 104 cm) pintat
en el 1883 i és una representació de Sant Pere de Galligans i es troba
dipositada en el Museu de Mataró. També és la peça que presideix una de les
planes de cultura de La Vanguardia d’aquest dilluns , essent un capítol més
destinats als tresors artístics desconeguts del nostre país.
Mitjançant un article de Fede Cedó,
tota la pàgina està dedicada a Rusiñol i al Museu de Mataró, quasi a parts
iguales , explicant per un cantó el fer creatiu de l’artista i per l’altre la
història del Museu en l’entorn cultural i de ciutat. Òbviament no parla del
lligam Mataró – Rusiñol, amb la baula de
l’artista Sixte Albertí, però això ja seria massa ja que ni tan sols ho
tenen present a Can Serra.
Una pàgina, i amb criteris
elogiosos, a La Vanguardia ,hom estarà d’acord
que és per fer salts d’alegria. I més si sols s’explica el cantó amable. I per tant
en uns moment de comunicació global, el natural és que les xarxes social
treiesin fum aprofitant el benefici del comentari. Dons no, aquí també som
capgrossos.
Ja sabem que el dilluns es dia de
relax a Cultura i al Museu, però coi, davant del fet cal resposta ràpida. Doncs
no. Ni a Cultura Mataró ni al Museu semblen haver-se assabentat del fet. Al
menys ni en el fb ni el twitter d’ambdues entitats no hi ha cap apunt ni ressò
de la notícia. No entenc res. Les xarxes socials serveixen per això, per fer
avinent els actes que realitzem però també les conseqüències que provoquen.
Però ja ho veieu, res de res.
Es clar que tot pensant , no
passava per el meu cap tant passotisme, ho he entés tot. En l’article de Fede Cedó
parla de que l’obra està exposada al Museu i si no és d’abans d’ahir, no és
veritat. Aquest paisatge va se presentat per el Museu en l’any 2004 per la col·lectiva dels museus locals en una
expo que va tenir per títol “La finestra oberta” ( pag 50 i 51 del catàleg). En
acabar i com que encara no l’havien desat , el van fer servir per una de les
expos de ca L’Arenas, que crec va ser la dedicada als viatges. I perdonin la
meva imprecisió però com ja he explicat en altres ocasions, posseint una
col·lecció de catàlegs de les exposicions celebrades a Mataró en els darrers 40
anys que depassa el 90% de les mateixes, les meves mancances estan en els catàlegs
municipals que no em queden a l’abast per a la meva tasca periodística, degut
al veto que pateixo per part de Cultura. Fet que m’impedeix la precisió.
Per tant, si no està exposat, millor no parlar-ne , a veiam si es fa fonedís.
Algú em pot explicar com es pot
promocionar un Museu amb una obra que no manté exposada. Un fet més demostratiu
de la inutilitat dels que dirigeixen l’entitat. He parlat amb la gent del
Guinnes per a tal d’acreditar el seu nivell rècord i s’han negat a acceptar-ho.
L’explicació, clara. La importància del Guinnes és que els rècords es puguin
batre. M’han aclarit que era evidentque en moltes dècades no es podria batre el rècord d’inapetència i incapacitat del Museu. I lamentablement he hagut d’estar-hi d’acord.
Capgrossos.
Ps.- Ja hi haurà temps per
parlar-ne , però la il·luminació de l’exposició del tricentenari al Museu és
castradora. Es veu que han entés que l’exposició havia d’estar il·luminada com
fa tres cents anys. I si no és així és impossible trobar-hi raó alguna en tanta deficiència.
Per cert, l'expo, magnífica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada