Encara que ja fa uns dies que un ha
reiniciat la seva tasca professional que li dona de menjar, un mantenia una
certa recança en reiniciar aquest “transport públic” per el que definitori és en
marcar el final de temps lliure.
Però està que en començar el
mes calia fer-ho i un pensava en poder
parlar en aquests quatre dies que manquen abans de començar la temporada
artística de les emocions viscudes al Museu Soulages a Rodez , que sols puc
qualificar com orgàsmiques, artísticament
parlant, és clar. O parlar de la magnificència del Museu Pablo Gargallo a Saragossa,
recuperat fa uns anys i que paga molt la seva visita. O el Toulouse Lautrec a
Albi, reordenat en la seva col·lecció i
que ara aconsegueix no saturar al visitant. O parlar d’un bon grapat de
meravelles monumentals que un ha pogut gaudir en les seves passejades per
terres de l’Aragó i Castella. O parlar de...
Però no. En començar el mes i veure
que Cultura segueix amb el menysteniment vers la plàstica i així com ha
explicitat clarament la temporada teatral i ha fet presentació i convidada per
l’Aula de Teatre, res ha dit de les mostres que podrem gaudir (?) als espais artístics
municipals i tampoc ha dit ni brot del taller de Gravat que el regidor Fernández va donar per
recuperat en una xerrada amb diversos artistes i del que, seguint la seva
petició, no n’ havíem parlat ni un borrall.
Però res de res . Per això era
obligat fer repassada a l’agenda municipal i en ella a més de trobar de nou les
propostes del M|A|C a les que no vull
avui qualificar doncs no és qüestió de fer-se mala sang tan sols en començar,
un ha quedat bocabadat quan ha vist que la col·lectiva del Sant Lluc i el nou
capítol de la col·lecció Bassat s’inauguren el mateix dia i a la mateixa hora i
he de dir que els ulls m’han fet pampallugues.
Des de fa uns quants anys el Sant
Lluc ha inaugurat la seva col·lectiva el dijous proper a l,11 de setembre.
Enguany i en el fet de coincidir aquesta data amb dijous, dia habitual d’inaugurar,
l’acte s’ha retardat uns dies fins caure en el dia 18. La decisió va ser pressa
d’acord amb la Fundació Iluro i es va comunicar en les bases de la convocatòria
ja fa uns quants mesos.
Per l’altre part el consorci del
Museu Bassat ja va decidir també fa uns quants mesos que seria el 18 de Setembre
la data inaugural del nou capítol expositiu i així va quedar marcat en el
calendari de l’any. Un recorda perfectament el comentari de la possibilitat de
coincidència amb el sant Lluc però es va recordar que aquesta inaugurava sempre
en setmanes anteriors.
Arriba el moment de l’agenda municipal
i llavors hom es dona compte de la coincidència. I ara que fem?. Dons el cert
és ben poca cosa. Cultura no s’immuta , - per a que si la plàstica l’importa
tres pebrots ?-, i manté dia i horaris. El Sant Lluc reacciona i decideix
mantenir dia però avançar mitja hora la convocatòria per afavorir la
possibilitat de l’assistència a ambdós actes. I el Bassat es queda com estava.
Amb tot això és evident que el
pitafi és monumental. En primer lloc es demostra que la gent de Cultura segueix
amb la inutilitat per bandera. Per que coi serveix la tècnica d’arts plàstiques
o visuals?. És clar que com que mai ha anat a la Bassat ni a la Sant Lluc no
sap de quin pa si menja. Però una vegada l’hem cagada el tema s’ha de resoldre
, que queden dies i és possible i és factible.
La Sant Lluc , encara que aquest
any es preveu com la pitjor de la història amb la seva tolerància de
participació lliure i amb la seva collonada d’apuntar-se a la fantasmada del
valors municipals, és una exposició cabdal en la temporada artística que
provoca una atenció , si no qualitativa sí quantitativa important. És una
mostra que per la seva història , tradició i trajectòria mereix i crec que és
obligat , un acte inaugural potent i independent que permeti el contacte entre
els protagonistes creadors ja que està aquí una de les seves grans raons i
causes.
La Bassat per altre cantó, i més en
aquest capítol per la seva qualitat, precisa també dels honors independents. Ho
precisa per la idea , la ciutat , l’art i els artistes , en aquest cas foranis
i poc habituals en les nostres contrades. A més , seria d’estúpids oblidar-ho,
les relacions entre l’art local i el projecte Bassat no és pas fluïda, ans el
contrari, i per tant res pitjor que una contraproduent coincidència que en res afavoreix
a ningú.
Certament que cal destacar el gest
de l’avançament horari del sant Lluc , però és un gest que de res serveix. Tots
sabem que sols les autoritats seran les que a corre cuites aniran d’un cantó cap a l’altre i per tant estic convençut que cal
fer un canvi obligat i que no existeixi aquesta actual coincidència.
I posats a valorar l’efecte
qualitatiu de crida en un costat i altre tinc molt clar que la Fundació Iluro
no té pas l’agenda tan atapeïda com per que la inauguració es realitzi el dia
anterior o el posterior, i per part dels artistes participants a la Sant Lluc
el fet de que sigui un dia o altre , en poc o en res , alteraria la presència i
l’èxit de la convocatòria. Per això demano públicament que Cultura posi accent
en el tema i intenti solucionar-ho, que repeteixo es pot i sense moltes
incidències.
De fer-ho seria una mostra de
complicitat envers l’art , els artistes i la ciutat que hom agrairia. Ho
faran?. Vull pensar que si i si no fos seria una molt mala senyal per a tots , per
l’art , per la cultura , per els artistes , per el públic, per la Bassat , per
la sant Lluc i molt especialment , si se’m
permet la individualització, per a mi, ja que seria un pèssim començament d’aquesta
la meva quaranta temporada , i última , en el paper de crític local.
PS.- L’obra que encapçala el post
és de Soulages i la tria és molt lògica vista la negror amb la que comença la
temporada artística local.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada