CARME LÓPEZ. EL MAR I JO

Carme López , que exposa en aquest mes d’octubre a l’espai Capgròs amb una mostra de títol “El mar i jo”, podria respondre perfectament a l’arquetip del que tots entenem com “pintor afeccionat veterà”. És a dir, artista amb afeccions artístic pictòriques des de sempre i que en el decurs de la seva vida ha mantingut la flama de manera entrebancada segons les necessitats familiars i professionals i que finalment quan queda deslliurat de moltes de les seves càrregues es llença desfermat a gaudir amb amplitud de la seva afecció.

He dit podria però, ja que el cas de Carme López pertany a un grup més reduït d’entre ells i que correspon a aquells que durant el temps han mantingut un contacte regular amb algun mestre que els ha dirigit i acomboiat i que a més a més ha tingut interès a acostar-se a l’art com espectador, gaudint del bon fer de grans artistes tant mitjançant les exposicions com les visites museístiques.

Aquests condicionaments últims no son raó baladí ja que son un veritable catalitzador de doble funció. Per un costat la que provoca el rebuig a aquell esquema pictòric anomenat vulgarment com “cromos” i per l’altre la que activa un interès no sols en progressar adequadament ans  també fer-ho en un sentit de millora que passa ineludiblement per la llibertat en la creació.

El resum de tots aquests condicionaments queda en evidència tot observant el seguit d’obres que sota l’única temàtica del mar li serveix per anar desgranant no la visió habitual del que es defineix com a “marines” si no a un seguit de visions que tendeixen a una pseudo-abstracció en la que Carme López intenta transmetre les seves sensacions i emocions mitjançant una pintura densa en la que el gruix agafa predomini , alhora que es mou en una gamma cromàtica prou ample per aconseguir l’impacte visual que cerca i desitja.

Una pintura que mostra una evolució ben positiva envers etapes anteriors encara que precisa d’una certa alliberació i el·lipsi en el treball per afavorir una major fluïdesa que doni més sentit coreogràfic al concepte presentat. Un fet aquest que comença a aparèixer en les seves aiguades on el gest , el ritme i el color, donen frescor i joventut a unes treballs que ofereixen una interessant mirada vers el futur.

Tot en una exposició que jutjant-la en la paramètrica que cal, - la del pintor afeccionat -, hem de considerar-la del tot digne, tal i com correspon a l’esforç de la protagonista i que hauria de ser punt de palanca per anar més enllà. Queda molt treball per davant però per el vist la seva obra es mou en el tram alt entre el nodrit grup dels pintors afeccionats de casa nostra, cosa que sens dubte l’hauria d’esperonar per a noves fites.

(Les fotografies han estat extretes de les xarxes socials)