QUAN VOLER ACLARIR ÉS CONFONDRE ENCARA MÉS.

El passat diumenge vaig publicar en aquest blog un post carregant contra la presentació de la nova edició de la Biennal Torres García. Ahir al vespre, i suposo que per sortir a defensar-se, l’Associació ha enviat un escrit d’aclariment respecte a l’acte en el que en comptes de millorar la situació s’ha situat en un difícil fangal expressant de manera fefaent la seva absoluta submissió a qui mana , alhora que ens mostra el seu menysteniment absolut envers els que haurien de ser els protagonistes de la Biennal que no son altres que els artistes.

Em sembla magnífic que es faci una roda de premsa amb els mitjans locals. En formo part d’ells i tinc clar dues coses, per un costat que son uns professionals enderiats per la informació i la ciutat , i per l’altre que son habitualment menystinguts per una postura de prepotència de manaires i organitzadors diversos. Ells faran la seva feina a les mil meravelles.

Però la gent del Sant Lluc hauria de saber, - i ho sap -, que existeix en el món artístic una certa recança envers la Biennal, com existeix envers el Bassat. Una recança que no entenc i veig injustificada però que és certa. Així la participació dels artistes locals cada vegada ha quedat més capdisminuïda.

Clar que hi ha elements externs que actuen de manera potent, com la por a quedar eliminat a la primera , la comparança amb altres companys , el... però sols es pot recuperar el paper primordial de la gent de casa donant-los la confiança de saber que estan al mateix bàndol: el de l’art i el de la ciutat. Una confiança encoratjadora en el sentit de que ser seleccionat per un jurat de la qualitat del de la Biennal ja és de per ser un triomf que cal valorar en molt.

Però si en els moments puntuals i importants , com és el cas de la presentació, ens oblidem d’ells i els menystenim, és més lògic encara el reforçar una postura defensiva i a la contra.

Un altre punt important és el paper dels polítics en aquests actes. Estic i defenso la postura de Joan M. Minguet , president de l’associació de crítics d’art , que reclama aferrissadament l’eliminació dels polítics com a protagonistes per se dels actes culturals i deixar el pes al veritables protagonistes que en aquets cas son l’organització i els creadors.

L’Ajuntament és un patrocinador de la Biennal, el més important, però també l’únic que n’obté recompensa ja que l’obra guanyadora es donada a la ciutat. És per això que el representant municipal, sigui qui sigui, no ha de presidir l’acte i en canvi ha de ser sols un membre més entre els promotors i col·laboradors. Però , és clar , així no hi ha  protagonisme de foto, imatge i micròfon , que en realitat és l’únic del seu interès.

I el pitjor de tot és la defensa de l’indret escollit, en aquest cas justament a casa de l’enemic anihilador.  Altres edicions van ser presentades en indrets neutres . El primer any a  la sala dels lleons que és el lloc oficial de costum i  el segon a ca l’Arenas , l’espai que havia de ser dels artistes mataronins i que els hi ha estat robat amb la condescendència de masses. Però l’elecció d’avui a Can Palauet no té nom. No repetiré les raons però tots entenem que els israelians mai farien un acte a Mauthaussen . I la comparança és tan bestia com real.

I per acabar val la pena constatar el silenci culpable envers l’Espai Torres-García. Si l’espai no pot servir ni per fets com aquests en que és inexcusable  no en tingui protagonisme, vol dir essencialment que no serveix per a res excepte fer “bonic” , el que és un veritable insult a la creació artística , i per tant el millor és eliminar-lo.

Per tant en reafirmo en el dit. El que succeirà aquest dijous és un veritable atentat a la seriositat del premi, tant per el menysteniment dels artistes que en son els únics protagonistes , com per el lloc escollit.

Per tant he de reclamar de nou una urgent presentació per a la gent de l’art  feta en el lloc adequat , l’espai Torres Garcia, amb les condicions idònies per esdevenir una veritable festa de l’art mataroní al voltant de la que hauria de ser la seva activitat insígnia. I fer-ho amb la presència de polítics si s’escau, però sense cap mena de protagonisme dels mateixos.

Mentre no ens queda més remei que quedar-nos en aquesta façana de la submissió al poder i el cul a l’aire, i per tant a un no li queda més que pensar que qui menystén tant als creadors i al respecte que mereix l’art  en relació a l’indret escollit, no mereix la col·laboració de la participació.

Una frase molt dura que un la diu amb tota consciència i que li dol en l’ànima. Però així no es fan les coses de cap de les maneres.

Gent del Sant Lluc, amb tota l’estima que és molta , us desitjo tota la sort, però a mi no em trobareu en aquest camí.