TESSEL·LES

 Fa un parell de temporades que Miquel Ortega feia el seu veritable debut expositiu amb una prou interessant exposició celebrada a la sala de la Presó i en la que el mosaic prenia per primera vegada en molt de temps, el protagonisme artístic a la nostra ciutat. Ara la seva obra apareix de nou a primer pla amb aquesta mostra a l’espai capgròs on l’autor ens demostra els seus evidents avenços en aquesta constant lluita per situar al mosaic com una altra forma d’expressar l’art , tan vàlida i valuosa com qualsevol d’altre.

Temps i treball acostumen a donar bons fruits a molts àmbits de la vida i l’art no n’és excepció. Si fa uns anys ens trobàvem amb un artista que cercava de manera incipient una nova relació estable entre la tècnica i la forma d’expressió per aconseguir un resultat que fos comunicatiu en el llenguatge actual, i en aquesta cerca cohabitaven evidents encerts però encara quedaven en l’aire molts dels elements d’aquesta pretesa fusió , ara la mirada és molt més clara i neta.

Ortega era fa un parell de temporades especialment un mosaïcista , és a dir un gran coneixedor d’aquesta ancestral tècnica però amb evidents mancances creatives. Ara en canvi, i sortosament per a tots, el concepte ha variat. Ara Miquel Ortega és essencialment un creador que cerca i aconsegueix l’art en el desig d’expressar una mirada interna que cada vegada més defuig del realisme o la imatge descriptiva , per anar per uns camins més abstractius i conceptuals en el que conjuga el mestissatge  de la seva causa i raó, - el mosaic-, amb altres elements plàstics com ho pugui ser la pintura i molt especialment el concepte del volum i moviment.

I això es nota en aquesta exposició a l’espai capgròs. Les seves obres, justes en mida i ubicació, pretenen crear un ambient apetible i seductor que les converteixi en iman i a fe que un aconsegueix en bona part. Una seducció formal a la que ajuda una certa poètica i una bellesa tranquil·la que mou a la curiositat i a acostar-se a aquesta amalgama de plans i volums recolzats en una acurada melodia cromàtica en un concepte d’art teòricament silenciós però que arriba.

Visitar de manera analítica aquesta exposició ens indica clarament que estem en bon camí, però també ens indica alhora que hi ha certs aspectes que cal millorar i molt, i principalment que cal començar a marcar idioma propi rebutjant obres que si bé tenen el seu atractiu comercial, responen a una manera d’entendre l’art i el mosaic que hauria de quedar definitivament en segon pla.

En la resta el que manca és treball i treball. Assolit ara el concepte comença el més difícil que és la depuració. Hi ha treball intensos, però molt enfarfegats que demanen a crits uns aires de llibertat. Hi ha també uns conceptes dinàmics que marquen uns futurs cinètics altament interessants.

Hi ha en essència un bon pòsit creatiu que juntament amb el gran nivell de domini tècnic, permeten albirar un futur prou vàlid per aquest artista , treballador incansable que intenta recuperar el mosaic com a forma d’expressió plàstica habitual. De moment hem de dir que mereix respecte i atenció i com no, una detinguda visita a aquesta exposició que li permet començar a fer el salt de l’artesania a l’art.

(Les fotografies han estan extretes de la xarxa i pertanyen a Isabel Biete)