I SI D’UNA VEGADA REGENEREM EL MUSEU DE MATARÓ (II)

Sempre que m’han preguntat qui era , segons el meu entendre , el culpable de la pobresa artística de Mataró disposant com disposa de tan grup de creadors alguns de més que estimable qualitat , he respost que d’entre diverses circumstàncies la més cabdal era el menysteniment absolut fregadís amb l’oblit total del Museu de Mataró envers l’art.

Mentre en les poblacions de nivell parell al de la nostra (Granollers, Badalona, Terrassa, Sabadell, Olot etc..) els museus locals son veritables impulsors de l’art en les seves contrades mantenint una política expositiva en que es conjuga els valors de casa amb una qualificada programació d’artistes de nivell, alhora que el museu esdevé un veritable espai on resguardar el nom i l’obra dels artistes formant una veritable col·lecció d’art local amb el de valor afegit que la mateixa representa.

El Museu de Mataró després de l’època gloriosa dels anys 50-60 va caure en una davallada important , especialment significada per el lamentable estat de les instal·lacions que el van deixar en un estat quasi catalèptic del que sols es va salvar la continuïtat expositiva gràcies als enormes esforços de Santi Estrany que va anar simultaniejant exposicions “adquirides” en els circuits públics , mostres d’artistes del país i mostres d’autors mataronins donant especial èmfasi als autors novells que així van tenir en el Museu trampolí perfecte per a la seva entrada en el camp expositiu.

La inauguració de la remodelació convertida en Museu Comarcal i sota la direcció de Carles Marfà (1983) no va pintar gens bé per l’art que va quasi desaparèixer totalment de les sales de síntesi i que en poc desapareixeria també de la sala d’exposicions temporals.

L’enuig que l’art provocava en la direcció va quedar clarament marcat amb tres fets: La negativa no tan sols acceptar el relleu del Sant Lluc davant l’abandó dels seus promotors i quan la mostra estava en un dels seus punts més alts, ans ni tan sols voler guardar el fitxer dels artistes que finalment ha estat lliurat 30 anys més tard a l’actual associació del sant Lluc.

La negativa a acceptar el regal de l’obra guanyadora del Premi del centenari de la Nova Aliança Mataronina , tal i com marcaven les bases. L’obra del guanyador Eduard Comabella va ser rebutjada i ningú sap on ha anat a parar , com va quedar palès en la recerca feta per Jaume Simon en motiu de l’antològica del desaparegut artista.

I finalment el pitjor va ser l’aconseguir expulsar de la junta del Museu a Santi Estrany que constantment reclamava la corresponent atenció per a la plàstica. Puc ben assegurar que les llàgrimes d’en Santi quan m’ho explicava va ser un cop dur i impactant.

Trenta anys de direcció han estat trenta anys en que l’art ha desaparegut del projecte del Museu , amb petites presències esporàdiques moltes vegades marcades per altres esferes superiors. Han estat trenta anys de llunyania entre l’entitat i els creadors mataronins amb fets tan lamentables que l’absència permanent dels responsables del Museu en qualsevol exposició que es celebrés a la ciutat fora d’aquelles d’obligada presència per raons protocol·làries o de càrrec.

Ara el món artístic mataroní en va ple, amb la conseqüent alegria generalitzada, de que Carles Marfà ja no exerceix de director del Museu. El cert és que no hi ha hagut cap oficialització del fet, però les darreres greus ensopegades a ca l’Arenas i principalment el desgavell previst a Can Marfà i el Museu Vilaseca , sembla ser que han omplert el got que ha feia temps estava ben curull i aprofitant l’avinentesa de les nombroses baixes per raons de salut el que impedeixen una actuació normalitzada de l’entitat, s’ha establert una cord amb el que ja no exerceix la seva tasca , de modus i manera que han existit ja unes contractacions per a tal de realitzar la seva feina.

Un feina que no un paper ja que de moment la cosa sembla estar en els llimbs de la negociació. Marfà va guanyar la plaça de director del Museu de Mataró i per edat encara està lluny a la jubilació. No pot per tant deixar el camp lliure ja que quedaria en el desempara i per tant cal ara trobar-li un nou destí en el que en comissió de serveis pugui mantenir status però no exerceixi direcció.

Ha arribat doncs el moment de recuperar el museu com element clau en la potenciació artística de la ciutat. cal establir nous camins , encetar ponts de diàleg i fer possible que l’art estigui representat en el Museu i que els representants del museu estableixin  les connexions perdudes amb l’activitat plàstica de la ciutat i els seus protagonistes.

Hi ha molt camí per refer. Cal intentar establir un fons artístic que no sigui el raquític i ridícul que per ex. se’ns ensenya actualment a ca l’Arenas, Cal lluitar de veritat per un fons documental i no mitjançant la caritat de quatre ciutadans i sí establint les corresponents relacions amb aquella gent , i molt especialment amb aquells actius artístics que disposen de fons documental significatius. Cal..

Cal refer tot el camí que una nefasta gestió ha destruït al llarg de més de trenta inacabables anys. Cal mirar endavant per lluitar per un Museu de futur digne de la ciutat que l’acull. Però el dubte existeix, de veritat voldran?.

Espero que així sigui i si ho fan , a l’altre costat de la vorera  amb la mà ben estesa i amb tot allò que un pugui aportar , m’hi trobaran. Pot ser un bon començament d’any somiar en un Museu nou i revitalitzat a partir d’aquest quinze que tant ens agrada als mataronins

La imatge que presideix el post correspon al cartell de l'exposició de Tàpies celebrada al Museu l'any 72 i correspon a la meva col·lecció particular. Un altre , en molt mal estat , està present a l'actual mostra de ca l'Arenas.