Està absolutament acceptada la
reflexió de que és molt més fàcil “colar” un abstracte dolent que no pas una
figuració d’igual nivell. És així ja que mentre el no expert en pintura no
figurativa es quedarà en l’aparent ,” jo d’això no hi entenc” ,per no fer
discerniment, mentre que l’errada en una obra de caire figuratiu salta a la
vista fins i tot del més allunyat dels afeccionats.
Potser per això és tan complicat
reeixir en la pràctica de d’hiperrealisme, aquesta estilística artística
sorgida als EEUU per allà els anys 70 com a una perversa modificació del
pop-art , que pretén simplement expressar amb fotogràfica fidelitat escenes del
quotidià , ja siguin indrets peculiars i de règim comú, o d’altres propis i
pertanyents a la personalitat del creador. Una estilística però que ha anat
derivant vers una mirada molt més personal de l’autor sense deixar mai per això
aquesta fidelitat a la realitat per més que s’acosti vers un trompe l’oeil.
Pol Borràs és un jove i alhora
veterà pintor resident de fa uns anys a Caldetes i que ara exposa per primera
vegada a Mataró , a l’espai Capgròs. Un autor que té en aquest hiperrealisme la
raó més potent de la seva línia pictòrica, practicant-la conceptualment de dues maneres ben diverses: aquella d’arrel
més pura i aquella altre que té en el concepte surreal l’essència de la seva
creació. Dues maneres amb dues realitats formals ben diferents.
Passejar-se per la seva mostra de l’espai
capgròs ho fa molt evident. Hi ha aquelles obres em que l’aparença d’un
hiperrealisme absolut domina,i fixeu-vos que parlo d’aparences. Son les seves
visions del mar , algun que altre reflex de finestral, l’onirisme d’uns fils
elèctrics de tren per damunt les aigües ( bonica al·legoria de les nostres “estimades”
rodalies) i obres d’aquest tarannà en la que la figuració és extrema però
incomparable amb la realitat ja que aquesta no existeix. És en aquesta juguesca
del real/imaginari en que Borràs en surt abastament airós davant la impossible
comparança.
Però al seu costat i compartint
espai , és on apareixen aquelles obres més estrictes de concepte i en les que
les mancances de la perfecció tècnica afloren. I la raó és tan senzilla com
evident. En el cas de l’imaginari tot el treball és mental , establert en l’àmbit
d’uns fonaments realistes, però quan anem a la rigidesa del concepte el
fonament ja no és mental i sí simplement físic. Llavors és quan apareix la
fotografia com a base i recordatori de la realitat però amb la greu errada de
no tenir en compte que una fotografia general produeix un apilament de planos que,
en l’acúmul, distorsiona la perspectiva real i per tant obliga a unes
correccions tècniques que Borràs oblida amb la corresponent baixada de nivell
que s’evidencia sense gaire anàlisi en obres com puguin ser aquestes de carrer a la
nit o escala.
Ens trobem doncs amb una mostra
ambivalent que conjuga bons encerts amb greus errades i és en la correcció d’aquestes
on hi ha la veritable salvació. A Pol Borràs li falta incidir en el detall de
la perfecció per aconseguir els resultants adients als seus desitjos
conceptuals i temàtics. Sense ells es quedarà en la mitja tinta que ara
observem. D’ell ha de sorgir el desig i la força de l’esfprç o en cas contrari
fer un gir a un concepte com l’actual, atractiu en moltes ocasions però que
precisa d’un pas endavant.
En el seu fer i les seves mans hi
ha el signe del seu futur.
Gràcies per la crítica.
ResponEliminaTindré molt en compte el que suggereix.
Atentament.
Pol Borràs