No fa pas tant, tot presentant l’exposició
de ceràmiques de Joan Serra al Museu Arxiu de Llavaneres vaig defensar
públicament que per a mi existia un problema quan algú es qualificava com
ceramista en comptes de com artista; un problema que es repetia constantment en
els àmbits d’aquestes arts mal dites menors o aplicades.
Vaig defensar que aquesta autoqualificació
de la tècnica per damunt de l’art marcava la primacia de l’ofici per damunt de
la creació i que per a mi era un error. Una reflexió aquesta, que no va ser
acceptada de bon grat per part dels ceramistes assistents al acte que em van
deixar ben clar que elles eren , per damunt de tot, ceramistes. És aquesta una
reflexió que ara hauríem de repetir en comentar l’ exposició que sota el títol “L’art
del saber fer” ens presenta a La Destil·leria un seguit de gravats de Jordi
Rosés i de l’artista quebequesa Francine Simonin.
Ho penso així ja que d’entrada el
títol de la mostra , i per tant la veritable declaració d’intencions de la
mateixa, incideix tot obviant el nom dels artistes protagonistes ,en remarcar “el bon fer” , en l’ofici, en la tècnica quan en
realitat aquesta sols ha de ser mitjà, amb el que d’imprescindible significa, però
mai aquest “ofici” ha de mediatitzar el resultat final que és el que
veritablement ha d’importar i el que haurà de ser sentit i jutjat per els
espectadors.
Jordi Rosés i Francine Simonin son
els protagonistes d’aquesta ben visitable exposició de La destil·leria que ens ofereix
amb ells una mirada en certa manera dual del treball del gravat en contraposar
l’obra artística de Jordi Rosés, creador, però essencialment tècnic creatiu a l’Art
Print Residence , amb el treball de l’artista
pur que a bon segur ha rebut els consell del propi Rosés en el moment de
preparar les seves obres.
Jordi Rosés és un artista que ha reduït
la seva creació a mínims degut a la seva tasca de tècnic creatiu amb els
artistes que acudeixen a Murtra i per tant les seves obres son absolutament
desconegudes per a una gran majoria.
Avui ens presenta una sèrie de treballs a l’entorn del paisatgisme marítim i els fars on demostra la gran qualitat creativa, conceptual i formal del seu fer . unes obres potents, dures i sensibles a l’hora, totes elles de gran qualitat.
Avui ens presenta una sèrie de treballs a l’entorn del paisatgisme marítim i els fars on demostra la gran qualitat creativa, conceptual i formal del seu fer . unes obres potents, dures i sensibles a l’hora, totes elles de gran qualitat.
I òbviament Rosés ens presenta el
seu treball mitjançant gravats però queda clar que no és per un fet circumstancial
i/o acomodatici, no, ho és per que el gravat és justament el mitjà idoni per
aconseguir les textures, les sensacions, l’àmbit conceptual, amb el que expressar
al màxim les seves emocions. És a dir, tal i com ha de ser, tècnica com a
funció per potenciar el concepte creatiu.
Francine Simonin en canvi no acompleix amb aquests paràmetres i l’obra queda coixa en el comunicatiu. Els resultats d’uns treballs tècnicament impecables no aconsegueixen trametre la passió que segons explicava Clàudia Lloret, l’artista havia sentit en visitari gaudir de la ciutat de Barcelona.
La seva translació emocional a la
plàstica queda esmorteïda i inhibeix el comunicatiu ja que potser en aquest cas
la tècnica emprada refreda i esquematitza la visió de la ciutat inhibit la
vibració de l’espectador que fàcilment pot pensar que amb altres eïnes (
pictòriques , per exemple) en podria haver tret uns millors resultats.
Potser per això segueixo pensant que cal mesurar i valorar la tècnica emprada (en aquest cas el gravat) en l’aconseguir l’equilibri de la seva funcionalitat. Mentre que hi ha obres que el demanen a crits (Jordi Rosés) n’hi ha d’altres que la positivitat del gravat estarà més en la multiplicitat i l’acostament al públic que comporta que no pas en el mateix sentit artístic de la peça. I és que per la perfecció tècnica mai haurem de positivitzar unes obres que no assoleixen el degut clímax comunicatiu.
Potser per això segueixo pensant que cal mesurar i valorar la tècnica emprada (en aquest cas el gravat) en l’aconseguir l’equilibri de la seva funcionalitat. Mentre que hi ha obres que el demanen a crits (Jordi Rosés) n’hi ha d’altres que la positivitat del gravat estarà més en la multiplicitat i l’acostament al públic que comporta que no pas en el mateix sentit artístic de la peça. I és que per la perfecció tècnica mai haurem de positivitzar unes obres que no assoleixen el degut clímax comunicatiu.
I és que el bon fer ha de ser
sempre un sentit global i mai aquell que és producte de la separació dels
conceptes indestriables que conformen una obra d’art, com ho son els formals i
els conceptuals.
(Les imatges han estat extretes de la xarxa)(La destil·leria / Art Print Residence)
(Les imatges han estat extretes de la xarxa)(La destil·leria / Art Print Residence)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada