ANTONI PERNA. ECOSISTEMES EN TRANSFORMACIÓ

Si s’hagués de triar una obra d’entre totes les guanyadores del Torres García jo no tindria cap dubte en escollir la d’Antoni Perna. Em va enamorar quan va guanyar , em va seguir seduint durant les múltiples ocasions de gaudir-ne d’ella quan estava a la Biblioteca Pompeu Fabra , penjada amb tota la mala folla del món, amb la calor dels  focos al damunt i amb l’escalfor dels ordinadors de consulta al seus peus. En mal lloc però perfecte per veure amb cura l’infinitat de detalls i sensibilitats que atresora tan potent treball.

Queda ben clar que m’agrada el fer d’Antoni Perna i per tant esperava amb ànsia aquesta exposició, gasiu com és en ensenyar els seus treballs que a bon segur produeix en comptagotes degut a la seva doble vesant de creador i alhora cap d’un centre tant potent artísticament parlant, com ho és el Tecla Sala de l’Hospitalet. I ara, vista i analitzada interiorment he de dir que m’ha quedat un gust agredolç fruit d’un estat entremig que cal encara definir:

Dolç per que hi ha tres peces majestàtiques que marquen un camí enormement atractiu i potent, i agre ja que en quasi tota la resta domina un sentit en la que la indecisió està massa present amb uns treballs a vegades dominats per un esteticisme decoratiu, en altres amb un cert garbuix entre el sentit pla de la pintura i l’afegitó volumètric del paper i principalment per que l’obligat nexe unitiu entre pintura i volum, es nota inconsistent i poc arrelat.

Rosa Queralt acaba el seu interessant i dens article de presentació tot dient. ...”S’hi produeixen aleshores relacions de necessitat mútua, de permeabilitat, que desplacen l’atenció cap a la disposició i connexió de les diverses àrees. Evita així la centralitat i la simetria que podrien conduir a una possible impressió d’immobilitat. Si es volen engendrar estructures i superfícies actives no es pot oblidar que tot allò viu tendeix a fer seva l’asimetria. I la interacció adquireix una importància capital quan es persegueix aquest propòsit”. I el cert és que té tota la raó.

Potser per això i aplicant el dictamen davant totes i cadascuna de les obres presentades, haurem de convenir que com dèiem al començament hi ha tres peces que responen perfectament a la praxis teòrica i a la pràctica. La primera és la que serveix de portada al catàleg i a l’exposició. Una obra molt potent en el llenguatge plàstic en la que Perna abandona en part el seu conjunt de subtilitats per apostar per una resolució gràfica i pictòrica d’intensitat directe , en la que encaixa com anell al dit aquest esclat de paper que emergint del conjunt serveix alhora com far d’atracció en un lligam molt interessant d’aquesta estratègia creativa de contraris, que en les mans de l’artista esdevenen no tan sols complementaris, ans fins i tot unitaris.

Les altres dues peces en son un dibuix ( el primer exposat) on la  sensibilitat i potència del dibuix substitueixen perfectament el sentit cromàtic i textural de la pintura i finalment una altra obra de gran sensibilitat és aquella en la que l’empelt del paper conjuga perfectament amb l’estructura de filferro que traspassa la peça produint un toc tan seductor com alhora inquietant.

En la resta ens trobem amb obres ben estructurades però sense aquella pulsió necessària ja que existeix una separació entre l’obra pictòrica i l’afegitó del paper que esdevé això, un afegitó, quan en realitat hauria d’integrar-se en el conjunt del treball. Obres que a vegades cauen en l’insuls, en altres en el decoratiu, i en la resta l’intent d’introducció del paper en el conjunt de l’obra sols serveix per remarcar encara més la potència pictòrica de les mateixes i genera un substitució mental del mateix per un component pictòric amb el convenciment de que aquest resultat hauria estat molt millor ( L’obra presidida per la rosa blanca n’és el paradigma).

Amb tots aquests condicionament difícil és resumir el concepte general del presentat. Potser per la lectura de la personal reflexió el lector pot pensar que és una exposició dolenta o si més no fluixa, i no és així ni de bon tros. És una bona exposició de les que un en voldria fossin norma en les sales locals, però per aquells a qui Perna ens té el cor robat, la mostra no ens acaba de fer el pes.

És ben cert que cal trobar nous camins, que l’immobilisme en un artista és el pitjor que li pugui passar, per tant aquest pas que ara veiem era obligat .El que passa és que al nostre entendre encara queda molt camí per davant. Cal seguir treballant especialment en l’assoliment d’una integració dels nous materials en un entramat pictòric tan personal i propi com és el de Perna. 

I per aconseguir-ho cal temps i treballs com els que ara s’exposen, unes obres no plenament reeixides però que marquen un inici del que serà el fer d’aquest gran artista que és Antoni Perna.

(Les imatges han estat extretes de la xarxa)