PERDRE

Quan un té molt, perdre una mica pot no significar res , però quan els bens son escassos qualsevol pèrdua s’ha de tenir en compte i més si la pèrdua és important. D’igual manera quan la possessió és petita qualsevol cosa que l’engrandeixi ha ser molt ben considerada.

Mataró és una ciutat pobre patrimonialment parlant, i a més a més amb un patrimoni que hem de considerar quasi invisible. Fent comparança amb ciutats del seu nivell a bon segur deu ser de les més malaurades del país. No és qüestió de comparar-se amb Girona , que pr habitants ja tocaria, però si ho fem amb ciutats com Vic, Manresa o Vilanova per agafar tres exemples de capitals de comarca,la derrota és abrumadora.

I com dèiem, el poc que tenim és invisible.O està tancat o sols obre en uns horaris impensables per a la majoria dels possibles visitants.Un tema del que caldria parlar i molt.

Però seguint amb la nostre reflexió del perdre o gunyar, ha passat ja una setmana del tema Viladomat. Una pèrdua per la ciutat de la que n’ha parlat tota la premsa però que no ha tingut explicació oficial per part ni d’alcaldia ni la del regidor de culturaque sols ha fet unes declaracions en la que tot es contradiu amb la realitat i amb el que expliquen MNAC i Fundació ILuro. I evidentment l’informe de la directora l’hem pogut aconseguir quatre però no ha estat posat a disposició del general per part de Cultura.

Quim Fernández deu tenir a Rajoy com a ídol i pensa que quan una cosa va malament millor no tocar-ho que el temps i el silenci portaran a l’oblit d’aquí aquest laissez passer, laissez faire però sigui com sigui Viladomat lluny de Mataró perdent una gran possibilitat d’augmentar el nostre migrat patrimoni.

I el pitjor no està aquí i sí en la possibilitat de que aquest migrat patrimoni minvi encara més i fugin de Mataró elements importants que son desitjats i cobejats per altre indrets.

Lluís Bassat està més que fart de l’ajuntament i en especial del tracte que rep a Cultura. Desaparegut tot el feeling i les sinergies existents amb els alcaldes Baron i Mora , el tracte de Bote i Fernández està acabant amb la seva paciència i arribarà el moment en que l’atractiu de disposar de la Nau Gaudí no serà suficient. 

El seu oferiment de la col·lecció al MNAC tal i com declarava a la premsa en motiu de la magnificent exposició que està realitzant al Tecla Sala i tots els elogis rebuts per la mateixa marquen dos fets que cal considerar. El primer, aquest sentiment de desarrelament amb Mataró que comença a fer-se visible, i el segon i més important l’alt nivell de la col·lecció i la importància de la mateixa per cobrir un espai erm en la museística del país.

Cada vegada que rebo notícies de Rodez, aquell petit poble d’Aveyron, amb sols 23mil habitants i desconegut de tothom malgrat el seu bon nivell patrimonial i que ho va apostar tot a la carta Soulages i és va llençar a fer-li un espectacular Museu i ara és la més visitada de les ciutats mitjanes de França. Crec que a Bote i Fernández els hi caldria fer-hi visita per entendre la importància de disposar d’un equipament remarcable i d’importància cultural. I el retruc que el mateix provoca en al mateixa ciutat i la seva riquesa.

Però encara hi ha un altre tresor, desconegut per tothom ja que mai ha estat ensenyat al públic com ho és el Fons documental Miralles, un dels millors fons de llibres, catàlegs i documents d’art que existeix en el país i que rl crític va voler dipositar a Mtaró i establir les corresponents sinergies amb la col·lecció Bassat per crear en conjunt un punt fonamental entre els estudiosos de l’art català contemporani. Tots bavegem quan visitem la Fundació Tàpies i observem la seva biblioteca que queda empetitida perla quantitat i qualitat dels documents del Fons Miralles.

Ja fa uns quants anys que aquets fons es diposità a Mataró i el cert és que s’ha fet ben poc per  a no dir res.I mentre avui mateix és noticia destacada de cultura el fet de que el Fons Giralt Miracle pare era lliurat al Museu del Disseny i fa un parell d’anys Vic rebia amb tot honor el fons de Daniel Giralt Miracle fill. A Mataró tenim abandonat el fons Miralles i òbviament el su propietari Francesc Miralles està amb un cabreig impressionant que pot provocar que qualsevol dia aquest important documentari marxi de la ciutat ja que no s’han complert cap ni una de les premisses previstes en la cessió.

Pobre en patrimoni i a punt de perdre més. I mentre Cultura callant, fent la viu viu i menystenint ad limitum als generosos que van creure que Mataró era un magnífic indret per convertir-se en un focus important de l’art català de la sgona meitat del segle passat.

Però per a beneficència no passa res, que demà inaugurem una exposició espectacular de dibuixets al voltant dels guions de la Riera., el culebrot de TV3. Espero que es posi en marxa la reserva d’entrades ja que si no les cues a la plaça de l’Ajuntament poden fer història.

(Fotografia: camps de l’Aragó tan erms com la cultura a Mataró)