En aquests dies tenim ocasió a la nostre ciutat de
poder visionar el treball d’un autor en certa manera novell, i amb molt escassa
presencia expositiva que ara esclata ( i mai tan ben dit) a l’art als espais de La destil·leria (Enric
Punsola) i veure el traball
d’un gran veterà, traspassada ja la frontera dels noranta anys ( Antoni Boix) que
presenta el seu fer , en una estranya barreja entre obra actual i d’altres
temps , al segon pis de la Fundació
Iluro.
Antoni Boix és un veteraníssim creador que
durant les dècades del seixanta i setanta va gaudir d’un gran prestigi a la
ciutat. ara , havent depassat ja els noranta segueix en plena activitat com ho
demostra el fet de que segueix desplaçant-se de forma habitual a Barcelona per
pintar en el Reial Cercle Artístic i com ho demostra en la diversitat de
treballs d’aquests darrers anys que presenta en aquesta exposició promoguda per
l’associació d’Amics de Ca l’Arenas a
modus de merescut homenatge.
Un homenatge merescut per el paper
que ha dut a terme en la seva carrera , des de que va començar dedicant-se a
conrear el camp de la pintura de miniatures en la que va ser considerat un
mestre, passant per els seu mestratge com a ensenyant d’art a l’escola Pia i a
la d’Arts i oficis, però crec que som molts els que tenim clar que aquest
homenatge sols era possible amb una mostra de caire antològic-retrospectiu, i
no com s’ha fet ara , en una exposició en la que l’actualitat domina a la
història i al passat, provocant per tant una davallada absoluta en el nivell
del presentat.
Crec que
pocs tenim dubtes de que els punts forts de Boix van ser el dibuix de la figura
, especialment a la sanguina, i les aquarel·les especialment les de temàtica
floral, en les que era un mestre, i les de caire urbà. Essent el seu punt més
feble, el de la pintura a l’oli com quedava ben palès en les bianuals
exposicions que realitzava amb els seus companys del grup dels Arts, en
J.Puiggalí, S.Esquerra, els germans Arenas i Emília de Torres.
Curiosament
no s’ha tingut en compte aquesta realitat ans el que és pitjor, s’ha capgirat ,
amb el que els seus punts forts esdevenen amb presència testimonial mentre que
els seus punts més febles adquireixen un rar protagonisme. El que fa, juntament
amb l’excés d’obres presentades, que el resultat sigui més aviat fluix, i el
que és pitjor es perdi l’oportunitat de que les noves generacions coneguin el
fer d’un artista important per a la ciutat en els moments de la transició i en
canvi s quedin amb l’imatge d’un art vell i caduc que ja no diu res ara.
El
treball de Punsola queda encriptat en el camp del gravat del que prové i és
visualment atractiu en la senzillesa de le seves formes més primàries (cercle,
quadrat, triangle) I en aquest espurneig visual que sembla portar-nos vers una
abstracció rítmica i musical amb la que fer present el seu big-bang creatiu.
Una explosió a la recerca dels orígens, però això sí una explosió controlada
fugint dels grans impactes de caire expressionista abstracte i dirigint-se vers
una poètica de moviment , agraïda en el visual i controlada en el conceptual.
Un bon
fer , amb un domini tècnic potent que li permet arribar just fins el punt que
vol, però que a un li agradaria més descontrolat, més visceral, sense tenir por
per desfermar-se que temps hi haurà per limitar-se. Més explosiu i menys
controlat en un concep-te , el que no per això ens fa desmerèixer l’avui
presentat que és ben aconsellable de visitar.
Fotografies extretes de les xarxes socials
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada