La setmana passada s’inaugurà en el
segon pis de l’Ateneu de la Fundació Iluro l’exposició que ha de servir
d’homenatge als set artistes que ara fa 70 anys , és a dir a 1946, varen tenir
la pensada de fundar la col·lectiva de Sant Lluc que amb petits intervals ha
arribat fins els nostres dies , amb 55 edicions de la mateixa.
No vull negar que quan en el decurs
de la inauguració de la sant Lluc d’enguany es comunicà la intenció de
realitzar aquesta mostra vaig arrufar el nas doncs em temia que podia ser una
carrincloneria en la nostàlgia del temps passat , ara he de dir , i em complau
molt dir-ho, que el treball de la gent del Sant Lluc ha estat excel·lent ja que
el que s’ha aconseguit és una mirada intensa a la realitat d’uns anys obscurs
en si mateixos, i obscurs i del tot desconeguts en quant a la visió de la
realitat artística, ja que a bon segur és l’època menys estudiada del segle
passat, quan precisament per el trasbals de canvi que implicaven els temps va
ser uns moment rics en la creació, com ha quedat ben palès en mostres com
“Campo abierto” que vaig visitar aquest estiu al CARS i que mostrava l’art de
tot l’estat des de 1940 fins el 53,exposició que era una sorpresa constant en
cada racó i artista.
Circumstància parella succeeix en
aquesta ocasió, ja que fora dels germans Arenas, abastament estudiats degut a
les obligacions de ca l’Arenas, i en menor mida el cas de Jordi Puiggalí, el
coneixement plàstic dels germans Zaragoza és mínim, com el de Marià Ribas a qui
si es coneix per la seva tasca històric-arqueològica o el cas de Cuyàs més
conegut per dibuixos puntuals de caire recreatiu que no pas per la seva
veritable mirada creativa.
55 peces conformen una atapeïda
exposició mereixedora d’un millor espai
( la planta baixa era en aquest cas obligada) que l’espongés i permetés una mirada
més clara i definitòria del conjunt exposat.
De tot l’exposat, i seguin la
reflexió de línies anteriors, cal remarcar la gran i positiva sorpresa que ha significat la pintura de Marià Ribas, del
que tots coneixíem la seva vesant històric arqueològica però no pas la seva
vesant pictòrica. Aquí ens sorprèn amb obres com “El solitari” en una línia que
ens retrotrau al simbolisme màgic, o com els magnífics i contradictoris olis
del “Claustre del Monestir de Poblet”(1945) o “La caseta dels Arenas a la
mataroneta”(1945) per no parlar del dibuix del Monestir de Poblet , aquets ja
més en el camp historiogràfic més conegut.
Igualment sorpresa és la mirada al
treball dels germans Josep i Marc Zaragoza ( per a mi Marcos Zaragoza que va
ser professor de dibuix al batxillerat a Valldemia). Dues mirades al
paisatgisme tradicional, amb un apunt més lumínic tirant al paisatgisme de Grau
per part de Marc, mentre que l’obra de Josep és més enfosquida i com més reflexiva.
Bona mirada a Manuel Cuyàs, de qui
és obligada un profunda revisió mitjançant un antològica històrica , amb una
obra excepcional com ho és la mirada a la seva dona i a en Terri des del seu
estudi. Obra complementada amb un variat ventall del seu bon fer en el dibuix i
la il·lustració.
De Jordi Puiggalí ens trobem amb l’habilitat formal del seu
dibuix fonamentat essencialment en la figura femenina ,i molt especialment cal mirada
per remarcar la viva formalitat de les seves escultures.
Poc a dir dels germans Arenas que
conformen la part més previsible de la mostra. Jordi amb un seguit d’obres ,
forces de les quals ja han estat exhibides recentment , mentre que en el cas de
Jaume bo és apuntar a les aquarel·les més primerenques on ja demostra el seu
domini de la tècnica. Cal remarcar igualment l’eclecticisme volumètric d’aire
modern en l’escultura amb les figures de les Santes. Una demostració clara del
seu tarannà creatiu.
Una exposició per la que vull
reclamar atenció i detinguda visita. I de la que és trist i lamentable no hi
hagi oportú catàleg , encara que fos modest. I dic això ja que per un costat
ens trobem davant una mirada a l’època
molt desconeguda de l’art mataroní i per
l’altre ja que essent la majoria de les obres pertanyents a col·leccions
familiars, el normal és que rarament tornin a ser exposades públicament , per
el que una documentació escaient és del
tot obligada.
Lamentablement Cultura que per lògica hauria de potenciar aquests
fets manté la seva postura d
menysteniment i ofegament a tot allò que soni a plàstica. Estic ben convençut que
l’exposició de Guillén Balmes que s’inaugurava
a Can Palauet en les mateixes dades disposarà d’un generós catàleg , encara que
la relació de l’autor amb la nostre ciutat hagi estat nul·la.
Mentre l’oblit planarà pel damunt d’una
exposició certament històrica a la que
cal acostar-se , més amb el convenciment de poder visionar un temps determinat
que no pas per jutjar la qualitat artística de l’exposat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada