ELS GRAVATS DE GOYA DEL MUSEU DE MATARÓ. UN TRESOR QUE NO HAURIA D’ESTAR AMAGAT.

Aquests dies ha estat notícia el fet de que en la darrera subhasta de Sotheby’s s’ha adjudicat un lot amb els gravats de Goya de la seva sèrie La tauromàquia per un valor de 512.750 lliures , el que significa uns 605.000 euros i això tenint en compte l’actual depreciació de la lliuranglesa.

La notícia en sí no tindria una transcendència propera més enllà de la valoració crematística del gravats de l’ínclit artista aragonès, però està clar que  és una notícia que no pot passar de trascantó per els nostres verals ja que el Museu de Mataró , no tan sols és propietari i dipositari d’una altre sèrie d’aquest gravats , ans pel fet de que no estan sols i van acompanyats dels 80 gravats que conformen els ”caprichos”, els 82 de la sèrie  “Els desatres de la guerra” i els 31 “disparates” conformant la col·lecció completa de Goya amb l’absència d’un sol  exemplar, amb un total de 217 gravats impresos
 

 i que  a més a més corresponen a l’edició de 1937, anomenada de “guerra” que es considerada com de les millors per la qualitat de d’impressió i el gruix de l’entintat.

Una xifra de gravats que fent teòrica regla de tres converteix a la col·lecció del Museu en una col·lecció amb un preu de taxació d’uns quants milions d’euros. Un veritable tresor que resta amagat als ulls dels mataronins.

La col·lecció de gravats de Goya van arribar al Museu de Mataró de mans de Rafael Estrany , de la mateixa misteriosa manera que ho van fer altres peces com per ex. els dos dibuixos de Salvador Dalí. Diverses son les hipòtesi però la més real s’acosta a que Estrany va rampinyar el possible per potenciar el Museu de Mataró de la gran quantitat d’obres que restaven amuntegades  a Montjuic , fruit del desori patrimonial que va comportar la Guerra Civil , i sense propietaris clars.

La sèrie “Els desastres de la guerra” van ser exposats amb gran èxit a l’any 1945 i sols van tornar a la llum pública quan el museu , remodelat en democràcia, va passar a ser Museu comarcal(1983). Llavors es va fer un  exposició amb forces gravats, d’aquest sèrie i altres, que va ser molt criticada i denostada ja que el  gravats van ser presentats amb passe-par-tout amagant les barbes i el solc d’impressió , alhora que restaven subjectes al passe-par-tout amb adhesiu cel·lo. Una absolut barrabassada, i la qualifiquem així vist els dies en que ens trobem

En arribar 1996, i celebrar-se  el 250 aniversari del naixement de Goya ,el Museu a través del seu director Carles Marfà, amb el suport de la regidora de Cultura , Carmina Benito, es va negar rotundament a tornar exposar la col·lecció, tot dient que no feia tant que havia estat exposada. La pressió d’un bon gruix de gent de l’art i pressions culturals superiors a les locals van fer que  l’alcalde obligués a la realització d’una exposició monogràfica que va tenir un important ressò, de tal manera que va esdevenir en itinerant i es va passejar per diversos museus del país.

L’exposició es va arrodonir amb alguna que altre conferència , entre elles la de Juan Carrete , per un llavors director de la Calcografia Nacional, amb qui em va succeir un dels fets més esperpèntics de la meva carrera periodística. Estant entrevistant-lo per a televisió de Mataró  en una petita sala del Museu, el seu director Carles Marfà va donar ordre d’apagar la llum i deixar-nos a les fosques , el que va obligar a refer tota l’entrevista a la plaça de l’Ajuntament, davant l’astorament absolut del propi Carrete que no entenia res i ens va donar tot el suport.

Curiosament aquesta exposició, que el propi Carles Marfà s’havia negat a realitzar , va tenir  important sortida per ser exposada al museu José Luis Cuevas que es just al costat del Zócalo, plaça principal de la capital mexicana. Un museu que agafa el nom del més important gravador mexicà i que al costat de la seva obra i a la d’altres gravadors, acull una important col·lecció de pintura tant d’artistes mexicans, com sud americans i europeus. Una visita que va fer que  canvi arribés al Museu una gran exposició de Cuevas que estava en itinerància per Europa.

Curiosament l’exposició dels gravats de Goya que estava totalment muntada i provada per la seva itinerància va comportar que es desplacessin a Mèxic DF , i per un període d’uns deu dies, el propi director Marfà, Àngels Soler, que constava com a curadora de l’exposició, i amb ells Ramon Ramis, director en aquells moments del patronat Municipal de Cultura i en Remigio Herrero que era el regidor de cultura. Aquí podeu llegir la notícia que va publicar el diari mexicà El Universal.

A posteriori els gravats de Goya no han estat exposats conjuntament i sols alguns que de forma individual han format part de’exposicions temporals de Ca l’Arenas.

De la importància dels gravats de Goya i de la seva història en l’entorn local, podeu trobar a Google, l’estudi detallat que es publicà als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria , signat per Carles Marfà, Esther Gurri i Joan Banús.

Si de per ser era del tot lamentable que un tresor com aquesta col·lecció del gravats de Goya no estigués a la disponibilitat visual dels mataronins i dels visitants del Museu, ara , taxada de manera ben clora en raó d’aquest subhasta , no fer-los públics de nou i de manera permanent és un luxe que una ciutat com Mataró no es pot permetre.

Hem perdut l’obra de Viladomat , la capella dels Dolors costa molts “dolors” poder-la visitar, la casa Coll i Regàs no és visitable, seria ja massa que no és fes res per que els gravats de Goya siguin del tot visitables i esdevinguin un far de llum per cridar l’atenció dels amants de l’art i la cultura , i convidar-los a visitar una Mataró, massa   trista i enfonsada patrimonialment  per la poc atenció que de fa temps se li dona des de la casa gran i Beneficència.