Aquest diumenge 18 de juny s’acompleixen 30 anys de la mort
de l’Eduard Alcoy, l’artista barceloní de naixement i mataroní d’adopció que ,
juntament amb Rovira Brull, va revolucionar l’art mataroní en aquells grisos
seixanta portant-lo cap a la modernitat.
No em dedicaré ara i aquí a cantar el panegíric de la gran
qualitat del seu treball creatiu artístic, reconegut abastament per part dels
entesos, però sí que vull incidir en la importància del seu fer a la ciutat de
Mataró.
En primer lloc, Alcoy
va revolucionar en bona part el concepte artístic del moment. En una ciutat
dominada en l’art per els conceptes generats per Rafel Estrany, Opisso i els
germans Arenas, l’arribada de l’obra d’Alcoy va ser una sotraguejada important en el concepte.
En segon, va reunir al seu redós un bon conjunt de creadors
a qui va trametre el seu coneixement i saviessa, aconseguint en certa manera l’aparició
d’una plàstica més intensa i reflexiva , llunyana a la figuració i el realisme.
Jordà, Novellas, Perecoll, Viada i companyia van ser alhora altaveus d’aquell
nou art que pregonava l’artista. I han estat alhora les puntes de llança de l’art
actual mataroní.
Però alhora Alcoy va saber convèncer a la burgesia local en
tal alt grau que tenir un Alcoy a casa era un símbol d’evolució i modernitat. Per
tant , art, creació i societat van ser tres eixos que van ser modificats en el
global de la ciutat per la seva creació i el seu fer.
Com que Mataró és aquella estranyíssima ciutat que no té
cura dels seus artistes , ni en vida ni en la mort, i a bon segur l’única que en el seu Museu no té
a bé exposar les obres dels seus artistes més nombrats, i no disposa d’un fons
d’art d’artistes locals que permeti el record i la recuperació constant de la
figura dels seus creadors, Alcoy ara sols existeix en el record d’aquells que en
vàrem ser coetanis i vàrem gaudir en viu i directe del seu fer.
Ara , si voleu
veure obra d‘Alcoy heu de desplaçar-vos a Argentona o Llavaneres , que en les seves
col·leccions públiques de la Casa Gòtica i de Can Caralt disposen de peces que
ens permeten al menys esbrinar el seu tarannà creatiu.
Trenta anys més enllà de la seva mort crec era moment
adequat per fer-ne ullada i revisió, i presentar a les noves generacions ( que
ja son plural) la seva obra amb la gran qualitat creativa tècnica i conceptual
que en ell es diposita. Però no, tant Cultura de Mataró com la Fundació Iluro s’han
negat a la realització d’una exposició
que podia haver estat espectacular , amb una mínima despesa econòmica i que
hauria actualitzat als mataronins, l’art del qui fou el seu conciutadà, Eduard
Alcoy.
Seria a finals de la tardor passada que Germán Bandrés , el gran col·leccionista d’obra d’Alcoy i Rovira Brull, degut a les relacions establertes a la Sala Gaudí, va contactar amb el seu amic Perecoll per que li gestionés la possibilitat de fer una gran exposició a Mataró amb les peces de la seva col·lecció. Aquestes gestions , realitzades amb Ajuntament i Fundació Iluro van ser del tot infructuoses, algunes d’elles amb el silenci per resposta.
Coneixedor de la història i sabedor que a Beneficència
segueixen fil per randa allò que escric, vaig decidir pressionar a Cultura
demanant públicament aquesta exposició i raonant els seus motius. Vaig tenir-ne
resposta oficial en veu de la directora del Museu, Anna Capella que l’única vegada
que he parlat amb ella ( expo de Jaume Simón a un local del carrer Campeny) em
va dir: Cultura no farà res al voltant d’Alcoy; el que havia de fer ja ho va
fer amb l’expo de Can Palauet (1999). I va afegir “ i els mataronins us hauria
d’anar acostumant a saber que Alcoy i Rovira eren dos autors mediocres”. Al
nostre voltant hi havien alguns artistes que ho van poder sentir. Crec que no
cal afegir cap altre comentari ja que el mateix qualifica desqualificant-la a
qui el va realitzar.
Vista la negativa de l’ajuntament em vaig adreçar a la
Fundació iluro mitjançant Jordi
Surinyach. Aprofitant l’indret vaig augmentar el projecte amb la vella proposta
que ja s’havia realitzat d’afegir per una planta superior la repetició de l’exposició
“ A la mateix latitud” que molts anys enrere
s’havia celebrat a la sala de la Caixa Laietana a la Riera i que havia estat el
gran esclat de la que un va batejar com “Escola de Mataró”, amb obres d’Alcoy,
Rovira Brull, Jordà, Novellas,Perecoll, Viada. A Surinyach li va semblar
magnífica la proposta i em va redirigir a Ramon Manent que al cap d’uns pocs
dies em va fer avinent la resposta després d’haver estat avaluada per la Junta
de la Fundació. La resposta era negativa per dues raons. Per un costat per que exposicions
com aquesta no entraven entre els objectius de la Fundació i la segona que fer una exposició com aquesta podria provocar
greuges comparatius.
Em vaig quedar de pedra. Quins son doncs els objectius
plàstics de la Fundació?. Carregar-se els esgrafiats originals de Puig i
Cadafalch? o dedicar-se a recollir quatre euros amb exposicions d’auto homenatge
, o d’altres sense cap mena de criteri en l’objectiu. I ja no diem de si parlem de greuge
comparatiu,. Qui es pot sentir agreujat per que es realitzi una gran exposició de Rovira o d’Alcoy?.
Però a més a més la negativa comporta un greu error de
gestió del propi patrimoni de la Fundació ja que disposa d’un elevat nombre d’obres d’Alcoy
entre elles, la mítica sèrie del Tarot. Un patrimoni que resta amagat i conseqüentment
en permanent devaluació per manca de
visibilitat.
Amb ambdues negatives queda clar que l’únic homenatge en el
record que avui podrà rebre Eduard Alcoy, serà l’íntim i sincer d’aquells que
el vàrem estimar, seguim estimant el seu art i el considerem un dels artistes més
importants que ha corregut per la nostre ciutat i molt més encara per la
transcendència que va irradiar el seu fer.
Per això quan tantes vegades en les darreres setmanes m’he
sentit dir que era quasi un insultador professional ( el que alguns consideren
insults per a mi son simplement
epítets, qüestió de pell fina), digueu-me si no és un insult a l’artista , l’art , la cultura, la ciutat
i la intel·ligència deixar-se perdre com si no passes res una exposició tant
valuosa i que serviria per recuperar en
la visibilitat a un dels nostres artistes més importants.
Us imagineu que ara mateix a la Fundació Iluro ens podíem haver
trobat amb les obres de la Biennal Torres Garcia a la planta baixa i a les
plantes superiors amb l’obra d’Alcoy i els seus coetanis mataronins. Apostes
com aquesta, crec son justament les que precisa una ciutat com Mataró per
recuperar el seu nivell qualitatiu i l’estima dels i als seus creadors. Però ja
ho sabem dir inepte és insultar , demostrar de manera permanent la
ineptitud es paga amb càrrec al
consistori o a la fundació més important de la ciutat.
Eduard, et rcordem en l’enyor tot gaudint del flaire del teu
sempitern toscano.
PS.-les imatges del post han estat extretes de la xarxa
menys la de la serigrfia de l'home peix ( realitzada ex profeso per a l'acció "Netejem la Peixateria" i les que corresponen als catàlegs de la darrera exposició d’Eduard Alcoy a
l’Hotel Altamira de Santillana del Mar ( del 2 al 31 de maig de 1977) i la de l’expo
que no es va arribar a inaugurar a celebrar en el seu habitual indret de l’Hotel
Llevant de Llafranc, que havia d’inaugurar-se el 20 de juny i acabar el 10 de
juliol. Catàleg amb escrit de Paco Rodon. Ambdos catàlegs son del meu arxiu
personal.
Hi ha la curiositat que l’Hotel Llevant va ser lloc d’acollida
de l’escriptor anglès Tom Sharpe que en alguna entrevista va parlar dels
personatges de l’obra d’Alcoy que senyorejava l’hotel com a profunda font d’inspiració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada