7 BIENNAL TORRES GARCÍA

Si aconsegueixes arribar a una setena edició d’un concurs , i a més a més ho fas amb rècord de participació (346), amb una total disparitat geogràfica de l’estat , i el que és més important, superant abastament en qualitat a les anteriors edicions, s’ha de dir clarament que l’èxit ha estat absolut.

Així és com cal considerar la 7 edició de la Biennal Torres García que ocupa en aquestes setmanes la sala de l’Ateneu Fundació Iluro. Una exposició que avui sí s’assembla al somni que uns quants il·luminats van/ vàrem gestar en uns inoblidables soparets al carrer Unió ( un bon nom per a començar) i que per la força, la il·lusió i  l’empenta d’uns , la gent del Sant Lluc, s’ha convertit ja en un concurs pictòric de referència a  l’estat espanyol i porta el nom de la nostre ciutat per arreu.

L’actual crisi del mercat de l’art ha afavorit sens cap mena de dubtes als concursos d’una certa nomenada i remuneració. Artistes que ahir no en volien sentir ni parlar ara acudeixen a totes les convocatòries. Això ha fet augmentar de manera exponencial tant el nombre de participants com el qualitatiu i ha convertit aquets concursos en un veritable finestral del que artísticament es conrea  actualment en els nostres entorns propers i llunyans. Veure la seva diversitat i dispersió. Elements tots ells que es fan avinents en aquesta brillant edició.

L’artista americana , resident a Gijón , Mònica Dixon ha estat guanyadora en aquesta ocasió amb la peça “Two escapes”, (imatge inicial) un inquietant treball de fonament figuratiu però gestat en l’eteri, en un joc de contrast en els que la llum i la foscor, generen vectors contradictoris en els conceptes de llibertat en un ambient absolutament claustrofòbic. Amb una acurada pintura plana  , Dixon es capaç de generar volums i profunditat en una peça brillant en el visual i seductor i  inquietant en l’intel·lectual. Una magnífica  peça digne del premi aconseguit.

Al seu voltant i com accèssits ens trobem amb l’escocesa resident a Barcelona Jo Milne, amb la seva pintura de referencies volumètriques moleculars , plena d’equilibri i ritme, en l’entorn d’aquesta  poètica científica que acostuma a presentar.  en el camp del  que en podríem dir cientifisme pictòric.

Gonzalo Sicre , amb la seva “Playa de Levante”, una magnífica mostra d’aquesta pintura neo metafísica. Una pintura narrativa l que personalment molt em complau en l’absència de la presència humana visual, però que sí hi és  de manera absolutament latent. Una pintura que beu clarament dels conceptes de Hopper i que aquí ens transporta a uns temps de solitud i angoixa, edulcorades per una mirada mediterrània.

José Angel Sintes ens aporta la visió juganer d’aquest neo pop,  amb la teòrica simplicitat per bandera , en un constructivisme equilibrat de formes i colors. Seduccció en una mirada  primera que convida a anar més enllà.

El darrer guardonat és Manu Vb Tintoré, artista belga resident a sales de Llierca , Girona, que es manté fidel als seus paisatges imaginats que ja li van fer guanyar un Ricard Camí. Obres plenes de signes, icones i detalls personals, establertes harmònicament en una estructura geogràfica que ens parla dels seus mons i les seves referències. Continuador de l’estilística de Mompó, la seducció de la peça és evident.

En el que pertoca ales artistes mataronins., quatre han estat els artistes finalistes. Ana de Jaime en una sublimació geomètrica del que va presentar  l’espai capgròs, Luisa Maria Segura amb un perfeccionista i seductor dibuix amb referències a la transició política, Jaume Simón amb un míssil visual de potència cromàtica molt en l’interessant línia en la que està treballant i Mònica Vilert superant-se en la seva personal sensibiliat.

 De la resta , obres de tots els gustos i estils entre els que  per el que a un pertoca e  queda amb Carlos Cartaxo, Paco Díaz, Jon Errazu, Xavier Fernàndez, Raquel Garín, Guerero Tonda, Núria Guinovart, Jordi Jové, Elena Martí, Eduardo Martín, Lex Cosmonauta, Miguel Núñez, Diego Pujal, Sergio Romero i Nacho Zublezu.   

Tot en el conjunt d’una esplèndida biennal que mereix avui més que mai un fort aplaudiment , tant per la qualitat com per l’encertat i sempre difícil muntatge, i que significa el definitiu arrelament com a concurs de primera divisió en el que pertoca a les biennals de tot l’estat.

Un fet que hauria de ser entès, acceptat i recolzat per la ciutat que certament encara no sap el que té entre mans que no és altre cosa que una magnífica exposició digne de les millors del seu nivell en tot l’àmbit estatal

Felicitats al Sant Lluc i a la  pròpia Mataró per una exposició d’obligada , lenta i repetida visita.