Lo niego todo
aquellos polvos y estos lodos,
lo niego todo
incluso la verdad
aquellos polvos y estos lodos,
lo niego todo
incluso la verdad
Joaquín
Sabina
Han passat ja set dies, i ara després d’un divendres amb marejol
esventat per camins de ronda, amb parada a la mítica cala Banys , lloc obligat
en la mítica seducció de quan teníem vint
anys, i un dissabte amb retrobament amb
els que vàrem ser companys en el primer treball, és a dir fa més de quaranta anys,
fent mirada a somnis i realitats. I en el bell mig un emotiu acte d’homenatge a
Raül Capitani a Argenton a, i una excelsa vetllada a casa d’en Jorge Serraute ,
frec a frec amb David Bote , víctima i botxí, compartint complaences.
Ara, tranquil després
de tot el passat, afermant-me en tot, incloses les picabaralles, em sento molt seré
després d’haver clivellat acuradament la meva vesant pública en el món de l’art.
Han passat tan sols quatre dies i ja he hagut de dir el primer no. Però la cosa
és seriosa. No tornaré a fer presentacions orals o escrites fora de casos
excepcionals , i jo marcaré les excepcionalitats. Espero, per ex, que l’espai
capgròs em convidi per el 15 aniversari, o que Rafa Romero m’ho demani al museu
del Càntir o en petits punts assenyalats.
Però és el moment del definitiu adéu,
d’anar a les exposicions que m’agradin i quan m’agradin, i de les altres,
millor no fer-se mala sang. i de fer-ne comentari per gust ( alabant-les o criticant-les)
, quan ho cregui convenient i no per una obligació auto imposada. Ara vull i
vaig a gaudir de l’art per l’art i no per cap altre cosa.
Està clar, molt clar que m’ha dolgut molt el que ha passat,
la traïdoria del poder. Jo no vaig esser anomenat per cap partit polític i sí
com a persona de reconeguda vàlua. Ningú pot dir que ho he fet malament , ans
al contrari, la meva actuació, les actes i els fets així ho demostren. Però mentre
que hi hagi polítics que segueixen entenen a l’estil franquista , jo els
anomeno, jo els destitueixo, anem malament.
La tarda de divendres va ser esperpèntica , amb un alcalde
que es volia fondre però és clar que amb
aquest cos que té era impossible. I un regidor de cultura covard al màxim ,
incapaç de mostrar-se home i donar la cara
evitant així de que algú l’hi digués les fàcils veritats del barquer.
Un regidor, de nom Joaquím Fernández Oller, que per qui no
ho sàpiga , fa uns mesos i davant la meva crítica d’haver faltat a la paraula
en negar-se a fer la segona exposició de “Tempus Fugit” , tal i com ell mateix escrivia
en el catàleg de presentació, va ser capaç d’invadir la meva intimitat familiar
per trucar-me a l’hora de sopar i sense deixar-me ni obrir la boca ,
insultar-me greument ( menys fill de puta , m’ho va dir tot), per acabar
penjant el telèfon després d’asseverar que quan jo no fos mataroní la ciutat
seria millor. Un membre escollit per el
poble abraonant en la intimitat familiar a un ciutadà. Exemplar.
Però no passa res. Tots ens coneixem per saber el que fem,
no fem, o no deixem fer. Lamentablement , i d’això n’hauríem de parlar força.,
tots aquests estaments oficials, consorcis, patronats, consells, etc..., son les
perfectes enganyifes de la participació i del poder del poble. Qui hi ha estat
sap que quasi mai es decideix res. Que son més un ens burocràtic que altre
cosa. Tot ve ja adobat des de dalt. I en el cas del Bassat el que mana és
Ajuntament i Cultura i la resta a acotar el cap i abaixar-se el pantalons. Ja pots
dir missa que si l’escolà major no toca la campana, no hi ha res a fer.
Per això deixar un ens inoperant no em causa dolor. Si, la
manera de fer-ho. L’anar per darrera , el mentir descaradament, la falsedat .
Voler per ex, en el meu cas, que un dimitís per afavorir administrativament el
procés, i poder parlar de substitució , i no pas del que ha estat en realitat,
destitució i noves incorporacions.
Em dol que s’aprovi la pantomima d’una carta d’agraïment a
la meva tasca. Quan em sigui lliurada, serà oportunament retornada a Cultura ,
i segurament plegada com un avió amb
punta per que el regidor se la pugui posar en el lloc escaient.
El que sí em dol, i no us ho podeu imaginar pas, és el silenci captiu d’aquells per els que m’he
partit la cara , exactament durant quaranta dos anys. Sí, és cert , he
rebut molts watts, missatges privats ,
mails, likes en els meus comentaris a les xarxes i fins i tot alguna trucada .
També he trobat silencis, escridassades i girades de cara,. A bon segur tan
justes en un costat com en l’altre.
Però el que no he rebut en cap moment ha estat una postura pública de refús. Ningú, però ningú, d’aquells que algun favor em deuen , si és que els favors es deuen que jo crec que no. Ningú, però ningú, ha sigut capaç de fer públic en les seves xarxes socials, que el que s’estava fent era un barrabassada , una venjança personal i que la tasca duta a terme durant tants anys mereixia un tracte molt mes respectuós. Ningú, però ningú , ha estat capaç d’obrir la boca .
i això sí que he de reconèixer m’ha enfonsat i m’ha obligat a reflexionar profundament.
Em costa entendre per ex,i com cas és ignificatiu, que cap dels artistes de Tempus
Fugit, dels quals un bon grapat en van treure resultats molt positius, cap d’ells
hagi estat capaç d’aixecar la veu.
Llavors tot queda clar: Que els artistes son molt sensibles
i dèbils i precisen protecció, dons a bon segur que sí. Però les proteccions,
com tot en la vida, es paguen , amb
diners , afecte o respecte. No sempre es pot nadar i guardar la roba.
I així la reflexió ha conduit a un final sense sortida.
A apagar la llum i dir, fins aquí hem
arribat. He mirat enrere i penso que no està gens malament el que un ha fet en
aquests 42 anys. I fins i tot vull ser xulo i pensar que algú em trobarà a
faltar.
Senyors , és l’hora del adéus, el Pepito Grillo de l’art
mataroní, com tantes vegads m'ha dit la meva dona, se’n va a dormir. I intentarà que sigui de manera calmada , que no prosperi
el pensament actual de que els artistes han deixat de ser els meus amics per esdevenir-ne
enemics, que en bona part seria el just, però esperem l’encalmada.
De moment , i per acabar , gracies, moltes gracies per haver
fet possible el somni de gaudir de l’art de la ciutat durant 42 anys.
Gràcies de cor.
PS:_ i si algú pensa qu encara el que dic pot pagar la pena.
En aquest blog i de manera puntual i esporàdica , mantindré les meves
opinions, sempre que em plagui i ho cregui interesant. Per ex. està clar que no
podré passar per alt les expos d’homenatge
a Capitani o la de Catherine Lorton, dues exposicions que us recomano
intensament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada