El passat dijous a mig matí m’arribava la notícia de la mort de JOSEP TUR
l’artista mataroní/ argentoní, que residia de fa molts anys a Castillejo de
Mesleón, Segovia. Encara que sabia de l’estat de deteriorament de la seva salut
, una notícia com és la de la mort
d’algú, mai s’acaba d’esperar.
Josep Tur , encara que absolutament desconegut per a
qualsevol afeccionat que no depassi la
seixantena, era un gran artista , amb
una enorme trajectòria i a més a més era un veritable personatge que es va
fer l’amo del poble i la comarca de Riaza , de tal manera que ara fa sols un
parell d’anys , quan es va fer el nou ajuntament de Castillejo de Mesleón ,
població en la que es troba la seva finca de residència “El Soto”, altrament
coneguda com la de los pintores, la plaça en la que es troba l’Ajuntament va ser batejada com a
“Plaza de los pintores Tur y Amador”. Amb això està tot dit.
L’obra de Josep Tur és molt desconeguda en les nostres
contrades ja que la seva darrera exposició va ser la celebrada a l’Aixernador
d’Argentona per la Festa Major de 1988, (exposició
que va servir d’homenatge a ell i al seu company Amador). I la seva última
individual mataronina va ser el 1976 al Club Nàutic. Com poc coneguda també ho és la seva trajectòria.
Josep Tur , naixia al carrer Barcelona de Mataró, just on
amb el temps hi hauria la galeria Minerva , allà el 1931. Va començar a
l’escola d’Arts i Oficis de Mataró on va aprendre les beceroles artístiques
però ell es sentí sempre autodidacta. Resident a Argentona , juntament amb el
seu germà Rodolf munten “la taverna del Qui¡xot”,taverna taller en la que treballen
especialment la ceràmica i pintura, i en la que apareix també el mosaic que els
germans conreen ja en diversos espais de Lloret , població amb la que
estableixen grans vincles artístics i comercials. Apadrinat per el doctor
Estil.les, un metge mecenes cultural que tenia la plaça local de metge , encara
que generalment era coberta per contractats, Tur entra en contacte amb la
moguda artística catalana del moment, amb els Xifré Morros, Cardona Torrandell,
Alumá, Aguilar Moré, Abelló, Lloveras, Torres Bachs, Planasgallés, Planasdurà, Mundó,etc
, assidus tots ells a les grans exposicions i actes que el doctor Estil·les
celebrava a la localitat.
Entén que si vol ser quelcom en l’art ha de marxar i així
ho fa. Es mou per Europa aprofitant l’aval d’un premi jove atorgat per la
Direcció Provincial de Belles Arts de Barcelona, ho fa per Itàlia on guanya un
important premi de pintura jove a Torí, i comença a desenvolupar un currículum
expositiu que havia començat el 1955 a la Biblioteca Popular de Mataró i a les
Galeries Layetana i al reial cercle Artístic de Barcelona. Un carrera que li
permet exposar a Mònaco, Roma, Londres, Copenhaguen, Milà i París i altres
importants ciutats. Aprén aquí que és l’art i com és el comerç de l’art. Dos
aspectes en els que es doctora amb nota.
El moment clau de la seva carrera és quan coneix al
dramaturg Antonio Gala que se l’endú a Madrid
i li obre les portes de TVE. Allà
Josep Tur pintava en directe al bell mig del magazín de de l’època els
que van esdevenir tradicionals i personals conjunts florals , pallassos i molt
especialment galls, que estan presents a
bon part de les famílies argentonines del moment. Obres en directe que eren
regalades al públic. Però l’important està en que Antonio Gala el presenta al gruix del mont cultural
madrileny i especialment a una certa
burgesia de la que Josep Tur acaba essent pintor de referència. Parlem de
començaments dels 60.
Redueix al màxim la
seva presència expositiva a Catalunya , alguna que altre expo a Granollers,
Mataró i a la barcelonina sala de La Pinacoteca , un tradicional espai
expositiu del Passeig de Gràcia , mentre manté exposicions a les principals capitals europees.
És el moment de l’aventura americana. De1965 a 1974 exposa anualment a New York, i
també ho fa a Florida, Chicago, Maryland, Ohio, Indiana...., sempre amb un
important èxit comercial.
Durant aquest temps Josep Tur s’ha creat un reconeixement
pictòric en certs cercles social capitalins i castellans d’ençà la seva
arribada a Castillejo de Mesleón , a la zona d’influència de Riaza , lloc de
segona residència de la burgesia tant de Madrid com de Segovia i Valladolid,
per la proximitat amb l’estació d’esquí de La Pinilla. Per fer una comparança
seria com l’equivalent a la Cerdanya en el que es refereix a nivell.
Des d’allà manté una certa activitat expositiva per la zona
de Bilbao i Nord d’Espanya , amb puntuals presències a Madrid, Barcelona i
València i especialment a Valladolid on
és abastament reconegut.
En aquesta època Josep Tur esdevé quasi pintor d’estudi.
Realitza les obres per encàrrec o les ven directament al taller al gruix de
gent, generalment benestant, que li es fidel i que el converteix en un
veritable personatge. Manté també viu l’art del mosaic, que reviscolat per el
nom de Gaudí, treballat de manera decorativa amb un èxit comercial absolut.
La pintura de Tur evoluciona a partir d’aquell dibuix tècnicament
discutible, però ple de gestualitat , ritme i sensualitat, especialment en el
generalment poc agraït tema del nus masculí que domina amb solvència, prestància i
elegància.
Però la seva és una pintura potenciada en l’espatulament del traç i
amb una especificitat en el tractament del color mitjançant el gruixos sobre
fons obscurs, generant una lluminositat especial molt a la castellana, però observada sota una
certa mirada mediterrània. Així Tur és capaç de generar obra enormement
seductora ja que a aquestes essències n’afegeix una de molt especial, com és la
capacitat de copsar ambients i jo quasi estic per a dir aromes. Com ho mostra amb el seguit de paisatges de
la costa basca i molt especialment en els seus pescadors, o en el cas de les
curses de cavall i els seus joqueis i molt especialment quan s’enfronta a
eteris paisatges ja siguin urbans com naturals en els que el contrapunt de la
llum mediterrània assoleix especial importància.
Una pintura que potser ara és
demodée per el seu classicisme accentuat, però que quan la va desenvolupar va esdevenir una absoluta revolució en
especial per la superposició textural de capes i pe aconseguir llum en la foscor
general de la seva paleta.
L’aparició d’una malaltia
l’impedeix pintar com sempre i llavors es reinventa per els camins del collage
amb unes arquitectòniques composicions geomètriques, que a voltes semblen
gofrats, realitzats amb tota cura i
harmonia , en un blanc net quan el color i la llum havien estat clau i raó de bons part de la seva
pintura. Una altra manera de veure l’art que accepta apassionadament. Els
colors esdevenen formes geomètriques i la textura , volum, tot per aconseguir
arrodonides composicions que li permeten mantenir viva la seva passió vital de
crear, de ser artista com a concepte fonamental.
A l’any 1997 la Junta de Castilla y León li ret homenatge en
forma d’exposició antològica a les sales
d’exposicions del Monestir de Nuestra Señora del Prado de Valladolid, espai
oficial de les grans exposicions de la
Junta de Castilla y León., amb una exposició amb un gran catàleg que comença
amb una cita de Mondrian que no m’estic de reproduir: “L’art no té sentit si no
expressa el no material, doncs, sols així li estarà permès a l’home elevar-se
per damunt de si mateix”.
Però Josep Tur a més de ser un gran artista era un
personatge peculiar. De caràcter difícil. Sensible en grau màxim, hipocondríac
absolut, com enemic podia ser terrible, però com a amic era excels, i sabia
guanyar-se a la gent que l’envoltava i que l’adorava. Sense abandonar mai el Josep i accentuant l'accent català per donar una mena de to exòtic i amb un poder absolut de
seducció, va saber arribar a la classe alta del país, jugant a ser l’artista de
poble, que no s’assabentava de res quan ho dominava tot. Estimat per rics i per
humils, hom sabia que la seva casa sempre era refugi per aquell que el
necesités i així el seu casalot, aquell que quan anaves al lavabo et trobaves
damunt la tassa del wàter un esplèndid Novellas, es convertí en espai lluny
dels focus per mil i una reunions . Si
les seves parets parlessin ens podrien explicar la de grans negocis que es van
gestar sota l’hospitalitat d’en Josep i L’Amador
i que van ser compensats amb la compra d’obra a preus que cal suposar més que
generosos.
Per acabar vull tan sols
explicar unes anècdotes personals que demostren el fer i el ser del personatge. En
una visita inesperada que li vàrem fer amb la meva dona ens portà a dinar
a Riaza. Era per Sant Jaume i estava ple de goma a gom. En 5 minuts va
aconseguir taula en el millor restaurant tot explicant que erem gent de la
televisió de Catalunya que havíem anat per preparar un reportatge .El dinar va
ser esplèndid i als postres es presentà l’alcalde de Riaza i em va regalar un
llibre del poble per documentar-me per el documental. A l’hora de sopar el vàrem
acompanyar a una convidada d’amics que ens van tractar com un més del seu
nivell, però el cas és que eren Cuevas de la Patronal, Ruperez, diputat d’UCd,
Javier de Paz de las joventuts socialistes i la resta del més variat mostroari
polític i social, i allà al bell mig de tots , en Josep era feliç i se sabia el
rei, adulant-los o enfotent-se segons el cas i la conveniència.
O a Mataró que en motiu d’una exposició d’Amador a Tertre ,
vàrem ser convidats a sopar al Dimas junt amb un matrimoni amic que havia vingut
expressament de Madrid a veure l’exposició. A mig sopar aparegueren un tinent i
quatre números de la Guàrdia Civil a presentar respectes i és que l’amic era el
vicepresident del Senat i calia escorta. Recordo que tots vàrem quedar descentrats
mentre en Josep es petava de riure, sentint-se protagonista de tot l’entorn.
Així era en Josep Tur. Un creador que del no res va
aconseguir amb esforç i art un reconeixement per la seva pintura i un home
capaç d’entendre el carnaval de la vida i en ell jugar-hi el paper més escaient
en tots i cada moment. Però un home que si l’entenies es feia estimar i que no
mereix quedar en l’oblit en l’entorn més proper , el del seu poble, que sempre
l’ha vist com un ser llunyà i especial.
Durant aquest temps , el Museu del Càntir va intentar
aconseguir una exposició d’ell i l’Amador per a la propera Festa Major d’Hivern.
Fa més o menys un mes, va arribar la definitiva negativa, m’agradaria pensar que
degut al delicat estat de salut. Ara, seria bo repensar la mateixa i que es
converteixi en l’homenatge just que el poble d’Argentona hauria de retre a un
dels seus creadors més il·lustres .
I un es queda amb la dedicatòria que li va fer al llibre
sobre la seva obra a la col·lecció de “maestros del arte espanyol contemporáneo”
, en la que deia: “A Pere Pascual “PIC”, justo en el arte, sincero con los artistes”.
Sempre en el record, Josep.
Les fotografies responen per ordre: Barques; Retrats dels pares; Entrevistat per J. Soler Serrano, Pescadors, Camí d'Argentona,Port, Formes, Catàleg exposició antològica, Cap de jove, A casa seva quan el vaig visitar;amb artistes mataronins ( Novellas, Amador, Peecoll i Xavier Ubach) ; Riera d'Argentona i han estat extretes de diversos catàlegs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada