XERRAMEQUES.

Quan jo era un infant , el cinema el diumenge a la tarda era cita obligada. Al Centru o si era apta a La Sala, ocupàvem tot els temps amb aquells programes dobles. Si hi havia una de l’Oest i a més en color, era festa grossa. Ens quedàvem bocabadats amb els indis i cow-boys i , com no, amb el setè de cavalleria  i totes les històries que es vestien amb ells.

Si la pel·lícula tenia algun detall costumista no era d’estranyar aparegués un xerrameca capaç de vendre l’elixir que servia per a tot i un seguit d’elements enganyosos que s’amagaven sota una cataracta de paraules que servien per entabanar al personal bocabadat davant tanta paraula buida. Normalment  el xerraire acaba foragitat quan no emplomat o cobert de greix  per el seu desig d’enganyar.

Al segle passat, els xerraires de fira en van prendre relleu, amb els seus ganivets que ho tallaven tot i amb no sé quants artefactes indispensables per a progressar. Actualment tenen lloc de trobada a la teletienda.

Intel·lectualment parlant però , aquest xerraires  de pensament opac i fals, semblen voler ocupar ara un espai en la zona de la creació artística i mitjançant paraules i frases incomprensibles en un dialecte més de secta religiosa que no pas d’explicació seriosa en la realitat, es llencen a ser gurus de la modernitat creativa en l’artístic en un doble i perillós joc que cal desemmascarar. Per un cantó el de marcar la pintura com element finiquitat , propi d’altres èpoques, i que en aquests moments ha de morir ja  que el seu ús és per se altament perillós per el desenvolupament correcte del pensament creatiu que es mogui en la necessària paramètrica del segle actual. I per l’altre establir uns teòrics nivells de coneixement  remarcant la seva superioritat per damunt de l’espectador , al que consideren analfabet i per tant procliu a ser dominat i manipulat.

Gurús del la contemporaneitat, especialitzats en màsters teòrics que en realitat delimiten el pensament creatiu i fan abjurar de la reflexió crítica personal, xuclen cervells i a canvi ofereixen el poder de la beca llaminera i de la participació en el global del pensament únic i inintel·ligible, i així entrar en la roda de l’elit dels reis del no res, sense entendre que en realitat aquests reis van despullats del tot i son en certa manera la riota de qualsevol que tingui tan sols una sola neurona pensant i efectiva.

Venen al cas totes aquestes reflexions que a bon segur sonen també a xerrameca, davant l’exposició que Marta Juvanteny presenta actualment a La Destil·leria.

La lectura de la seva presentació es un seguit d’impagables perles. Així es parla d’una  investigació dels límits entre l’art, la ciència i la tecnologia a través d’una òptica desafiant d’estructures i ordres mètrics. Tot dient que l’autora s’allunya de l’art com a mètode d’autocomplaença i el transforma en un llenguatge codificat a la recerca d’un temps abduït i confús davant les pantalles digitals. Preguntes a la recerca de més preguntes sense resposta. Un loop infinit cap a un espai neutral terra de ningú: «Amb la inclusió dels nous mitjans tecnològics, les experiències temporals i espacials es perceben de maneres diferents. Pluritemporalitats que muten i conviuen simultàniament al nostre dia a dia, condicionades pel consum narcòtic d’imatges manipulades per les possibilitats tecnològiques de les noves interfícies digitals.». En resum, paraules epatants però certament buides d’un contingut real i d’una possible reflexió per part de l’espectador.

I no dic res de quan llegeixo:” L’autora posa en pràctica la contenció, la precisió, la confusió i la indigència voluntària. Les distraccions mundanes i identitàries del gest passen a un segon pla a favor de l’exploració de qualsevol expressió o representació humana”. Això tot citant noms sols a l’abast dels habituals seguidors d’aquesta mena de secta conceptual, I ja no vull ni comentar el paràgraf final: “Gran part de la seva obra es basa en el refugi. L’aïllament i la hipnosi com a mètode de transcendència i supervivència. També la percepció del temps i l’espai se sotmeten a investigació en l’obra de Juvanteny, així com l’estat de trànsit entre realitat i miratge, o realitat i ficció”. No entenent ni tan sols que els miratges son sempre ficcions.

Ho sento però quan un llegeix i rellegeix aquestes filosofades en l’intent de trobar un concepte al que agafar-se per penetrar en l’obra de l’artista, només trobo el buit, el no res i una pseudo intel·lectualitat supremacista que em provoca rebuig i impedeix qualsevol mena de comunicació.

Curiosament però en la realitat l’obra de Juvanteny es mou constantment en la recerca d’una plàstica de la que vol abjurar. Aposta per el joc cromàtic i trompe l’oeil d’un cinetisme de manual , alhora que juga amb una  iconografia en la que es recrea en el binarisme que en moltes ocasions ens retrotrau de forma clara al pensament més net de Klee, i ja no diguem en la seva sèrie central  en una reducció minimal en la que la seducció plàstica deixa de costat qualsevol altre lectura intel·lectual que pretengui l’autora.  Però llavors com avergonyida de si mateixa i de que la bellesa de la simplicitat pugui ser subjugant i crei per tant comunicació, que és ni més ni menys  la reacció que ha de produir la veritable obra d’art , l’artista col·loca adientment una cartel·la amb un títol desconcertant, acompanyada a voltes amb un escrit doctoral que destrossi i elimini qualsevol sentiment plàstic que pugui haver apreciat l’espectador.

És per tot això que jo recomanaria la visita a tot espectador que sigui capaç de centrar-se únic i exclusivament en el treball exposat , sense cap altra mirada i evitant del tot la lectura de títols i afegitons filosòfics de les obres. Que gaudeixi del sentiment creatiu i plàstic i que intenti trobar les sensacions personals que li produeix.

Per tot aquell que pensi que això no és possible. Que anar a visitar una exposició implica analitzar el global del context que presenta el creador, i que per tant cal llegir títols i analitzar pensaments afegits, he de recomanar que no perdi ni un minut del seu temps ja que difícilment podrà trobar una obra més pedant i propera al no res que la que ara presenta Marta Juvanteny a La destil·leria , envoltada això sí amb tota la parafernàlia d’una intel·lectualitat de pa sucat amb oli i sense voler veure que certament, en aquest cas, la reina anava nua.

Una exposició que és certament xarrameca de xerraire entabanador que si ens trobessin en aquell salvatge oest , acabaria sens dubte emplomat i foragitat de la ciutat.

El destil·lat creatiu que en aquest mes ens ofereixen al Camí Ral  porta una atractiva etiqueta però es indigerible des del primer glop.

Les imatges han estat extretes de les xarxes socials