RENÉ LETOURNEUR
És aquest un escultor francés , ben reconegut especialment
en la zona de París, en la que s’especialitzà en la talla figurativa realitzada
sempre en els cànons de la professionalitat i la serietat de l’ofici, en un
estil academicista que intentava trencar amb alguna que altre , “alegria” creativa.
La col·lecció Bassat disposa
d’uan peça “Harmonie II” de 1975 que és un perfecte exemple d’aquesta filosofia
creativa. Obra estructuralment perfecte, acomplint el concepte acadèmic, però
amb un petit atreviment postural que serveix per reforçar encara més la
importància que per ell tenia el sentit d l’ofici.
CRISTINO MALLO
Germà de la pintora Maruja Mallo, una de las personalitats més
singulars del surrealisme espanyol, Cristino Mallo va viure des d’una
perspectiva menys radical, l’esperit de renovació dels cercles intel·lectuals espanyols
de començaments dels trenta.
Encara que a vegades va explorar camps més abstractius, la
seva obra entronca amb les de l’avantguarda
històrica, con un Manolo Hugué o en els contexts estètics d’Eugeni d’Ors
“Sereno, delicadamente sobrio e intimista, Mallo es un
escultor que extrae de lo cotidiano, trabajando en formatos casi siempre muy
reducidos, una rotundidad y emoción extrañamente intensas. De sus temas más
caros, en esa discreta ambigüedad, sería con frecuencia el de la figura en
movimiento, en la frontera de una acción detenida que posee todo el temblor y
gracia de su impulso y una secreta estabilidad interior”. Així erà jutjat
per El País en el moment de la seva mort.
La “Máscara femenina” (1973) present en la col·lecció està
en aquesta línia d’acció detinguda alhora que d’alta emoció continguda.
EL MAÑO (CARLOS MARTIN)
De Carlos Martín , més conegut com ”El Maño”, la col·lecció Bassat
disposa nombroses peces. Malgrat no ser abastament conegut ja que quedà
sempre a l’ombra de Manolo Hugué de qui era ajudant , la qualitat escultòrica i
conceptual del seu treball és altíssima
de manera que en moltes ocasions , i a primera i segona ullada , hi ha obres en
les que és difícil discernir si son del reconegut Manolo o del ajudant El Maño.,
com s’evidencia en el seguit de figures femenines en bronze o gres que es poden
gaudir en aquesta exposició.
La seva obra s’estableix en la recerca d’una síntesi entre
classicisme i primitivisme, però amb un enfoc clarament modern.
El Maño havia exposat en els anys 50 a Argentona, en algunes
de les grans col·lectives que organitzava el Doctor Estil·les , que era alhora
el metge de Manolo Hugué
MARCEL MARTÍ
El variat i ample mostroari d’obres de Marcel Martí que es
presenten en la col·lecció Bassat ( en aquesta exposició s’acosta a la vintena)
formen en el conjunt una mirada ben complerta l ventall creatiu d’aquest escultor
català , encara que nascut a l’Argentina).
Així ens podem trobar amb una abstracció geomètrica, que
alhora fa costat amb un neoconstructivisme, sense oblidar algun treball plenament informalista. Alhora
queda també clarament remarcat el seu organicisme que sembla voler enllaçar amb
el modernisme català. Tot això amb diversitat de materials, com ho son el
bronze, la pedra, el ferro oxidat o l’acer corten. Tot en unes obres en les que
es combinen elements còncaus y convexos amb línies cada vegada més senzilles y depurades,
deixant així ben remarcada la importància del volum y la recerca de la perfecció
en la factura.
Una obra important capaç com en pocs casos d’alternar la petita peça amb la monumental que queda
aquí perfectament reflectida i que alhora ens permet fer diàleg amb alguns dels
seus referents evidents .
HENRI MOORE
Només per poder veure un Henri Moore, i a més ben emmarcat
en la seva filosofia estètica ja pagaria la pena acostar-se a l’aposició que estem comentant. Però no és una l’obra de Moore de la que podem
gaudir i si dues, ambdues corresponents a 1980 és a dir en moments de maduresa
absoluta.
“Reclining woman I” respon a una de les seves múltiples escultures
realitzades en el concepte de la figura inclinada. Una forma sobre la que va
treballar molt inspirat en una estàtua tolteca-maia que havia vist al Louvre. Un fet
que li va afavorir entrar cada vegada més en el camp de l’abstracció, alhora
que exercitava la recerca de l’equilibri mitjançant espais foradats ( buits) que alleugeraven el
pes i la forma escultòrica donant
gracilitat al concepte i l’obra.
És aquesta una peça de la que n’existeix una versió de mida
monumental, lleugerament modificada.
L’obra “THree quarter figure:wedge” també de 1980 ens
ofereix la visió més monolítica de l’autor,, emmarcada això sí en l’equilibri geomètric
– volumètric que tant habitual és en el mític i genial escultor anglès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada