L’EXCUSA VILADOMAT. UN COCKTAIL INSÍPID

Ara fa justament un any, vaig escriure un post criticant la desatenció de Cultura envers tot allò que sonava al concepte “art” (El podeu llegir aquí).

La raó estava en que El País havia reproduït  la nota de la Generalitat de Catalunya en relació a les adquisicions de Bens culturals mobles realitzades per la direcció General d’arxius, biblioteques, Museus i patrimoni a  l’any 2016 . En ella hi apareixia el quadre de Viladomat “la transverberació de Santa Teresa”, realitzada per dret de tempteig en subhasta per 4968 euros. L’obra havia estat adquirida per a ser cedida al museu de Mataró amb l’obligació de ser exposada i mai per estar en el seus fons patrimonial.

Curiosament ningú a la ciutat tenia coneixement d’aquesta adquisició patrimonial ja que mai va ser presentada ni explicitada la seva arribada. Curiosament eren moments difícils per el Museu ja que feia poc que la Generalitat havia decidit cedir les obres de Viladomat de les que disposava  a la ciutat de Manresa, en comptes de a Mataró, vist l’informe negatiu de la directora del Museu que afirmava no s’adeien al projecte museístic local. Un projecte que a hores d’ara ens agradaria molt conèixer  i que no hem vist per enlloc ( Can Serra: temps romans, balena de Mataró i ara , rajoles hidràuliques;Ca l’Arenas :Alcoy, com a substitut de dues expos fallides, ara Viladomat i després Jaume Arenas). Si aquest és el projecte , és per a una destitució immediata.

Doncs bé, davant de moments de crisi institucional, l’arribada d’una peça de Viladomat s’amaga a la ciutadania, i evidentment ni s’exposa, com era obligatori, ni se’n fa esment de cap tipus.

Ara a ca l’Arenas  es presenta una exposició doble, al voltant de Viladomat i el Barroc. Una exposició agafada pels pèls ( o millor dit pels colors) d’un nivell ínfim i que no acompleix cap de les obligacions de les exposicions d’un Museu i es converteix en un tapa forats sense sentit.

L’exposició és doble. A la planta baixa hi ha la mostra “Coincidències Insòlites. VIladomat i la tècnica”, provinent de la Diputació de Barcelona., i a la superior una exposició de producció pròpia amb títol “Els colors del barroc a les col·leccions del Museu de Mataró”.

A la planta baixa es presenta una exposició teòrica , fonamentada essencialment en tècniques , pigments i procediments pictòrics de Viladomat i la seva època. Un tema interessant no cal dir-ho, sempre que es faci amb plantejaments didàctics, cosa que no succeeix ja que les explicacions es situen en nivell d’expert i llunys de l’abast de qualsevol visitant de nivell mig.

El curiós del cas que en aquesta petita mostra té justament un paper protagonista   l’abans esmentada obra de Viladomat “La transverberació de santa Teresa” , la que mai havia estat exposada al Museu i que ara agafa un paper protagonista amb el que la direcció del Museu  fa riota i escarni dels ciutadans locals  que sense haver vist mai l’obra , es troben  que ha ha estat cedida  a la Diputació per una exposició itinerant , amb parada i fonda a Manresa i Premià de Dalt.

Una exposició intranscendent , amb molt poc suc, especialment per la seva nul·la projecció didàctica. Una mostra indigne del nivell que ha de tenir Ca l’Arenas.

En el que pertoca a la planta primera  es presenta la mostra: “Dossier 1: Els colors del barroc a les col·leccions del Museu de Mataró”. Una explicació resumida en la única informació que hi ha en l’opuscle informatiu:   'Dossier 1: “Els colors del barroc a les col·leccions del Museu de Mataró' és una selecció del fons de l'època moderna que conserva el Museu de Mataró entre les seves col·leccions d'escultura, ceràmica, vidre, pintura, mobiliari, indumentària i armament. Amb una mirada singular a través del color, la llum i les formes, dels objectes  del segles XVII i XVIII ens aproparem a l’estètica i a la cultura barroques, tan rellevants en la història de la nostre ciutat”.

Una exposició que de nou oblida el didactisme. Quan es parla d’època moderna queda clar entre els entesos  que es tracta de l’art entre els segles XV i XVIII , però entre la gent de carrer no, ja que es crea confusió entre època moderna i art modern, expressió que ens acosta a un art més els nostres dies o dels segles recents. I si es fa una exposició d’aquets tipus amb el menysteniment del didactisme , millor no fer-la.

Si  a més el presentat és del tot anecdòtic en l’artístic i sols agafa prevalença en els apartats d’arts decoratives i aplicades hem de convenir que és una exposició fracassada ja en essència. I no parlem del fil sui generis  del color com a lligam. Bona part de les peces estan en un “color” com podrien estar en altre ja que el lligam és tan subtil que esdevenint ambivalent esdevé fracassat.

Dues exposicions més que de nou demostren que cal urgentment fer una revolta a Cultura en el que pertoca a exposicions. No pot ser que les mostres oficials siguin de tant baix nivell i cridin l’atenció de tants pocs espectadors. ( L’he visitada dos caps de setmana a mitja tarda i el nombre de visitants era : jo sols en una ocasió i un altre visitant en l’altre). Quan Mataró cerca una certa  identitat cultural per cridar l’atenció i ser pol d’atracció no es poden permetre exposicions tan lamentables en el fer i l’interès com les que ocuparan fins a mitjans de juliol  els espais de Ca L’Arenas.

Ps.- Ja tremolo amb la propera exposició dedicada a Jaume Arenas. Sembla ser que tot es centrarà en un fet tangencial en la seva trajectòria com les escultures de Les Santes que van ser submergides al mar a l’any 1955 i de les que ja El Museu Arxiu de santa Maria en va fer exposició recordatori al 2015. Ara sembla que es trauran de nou a la superfície per a la seva restauració tal i com es va fer allà els anys 80.

Però evidentment un fet com aquest és anècdota en la trajectòria de Jaume Arenas. Caldrà analitzar la seva saviesa aquarel·lista , estudiar el seu procés evolutiu. I com no deturar-se en detalls importants com va ser el seu paper de promotor artístic a la sala que va crear al Club Nàutic de Mataró , amb grans exposicions. O amb l’emotiu homenatge post -mortem que li van dedicar els seus companys amb la mostra “55 artistes per un record “, en el que s’homenatjà també al meu pare. Però serà capaç Cultura de treballar com cal. Perdoneu però estic convençut que No.