MIRADES. SÍLVIA ALCALÁ

L’espai capgròs  acull en aquest mes d’Octubre el colorista i vibrant treball de Sílvia Alcalá, aquesta artista llicenciada en la teoria (Història de l’Art) i la pràctica ( Belles Arts) i que malgrat el seu ample currículum expositiu és aquesta la primera vegada que exposa per els nostres verals.

L’obra de Sílvia Alcalà és d’aquella que incomoda als crítics ja que és de difícil encasellament en un estil determinat , fet que no permet desenvolupar un comentari fonamentat en els tòpics d’habitud i que obliga a un examen més personal i peculiar del seu treball.

Hi ha unes frases de l’artista Susy Gòmez, que a bon segur desconeix la Silvia, però que crec signaria amb facilitat.” Avui més que mai la pintura és el llenguatge més subversiu, per estar davant dels fets i reflectir el teu propi ésser en un present sempre esquiu”. “M'interessa parlar des de la pintura, que ens parla d'humanització, de l'imperfecte; és el que necessito per explicar-me”.

En primer lloc és fonamental copsar que Silvia Alcalá és en essència una artista que creu profundament en la pintura com element amb el que desenvolupar el seus pensaments creatius.

I ho creu des d’uns fonaments tècnics abastament coneguts i que destil·la a conveniència segons el cas i el moment. Des dels suports, paper, tela o altre, triats acuradament a conveniència de cada projecte  i amb la pintura o el col·lage com  a eines escollides per respondre adequadament a l’obra que acollirà, fins al ritme creatiu , amb un ventall de color que va des de la suavitat poètica fins a l’agressivitat cromàtica propera a uns plantejaments fauves, Alcalà entén que el visual li ha de servir com magnet o esquer per atrapar a l’espectador i poder així trametre el seu missatge.

Així ara a l’espai capgròs ens trobem amb uns rostres imaginaris, freds i hieràtics que observant-nos de manera inquietant ens subjuguen alhora que ens interroguen. Amb un traç al que alguns trobaran reminiscències picassianes o de tants altres degut al seu concepte primitiu, estructura uns imatges que semblen parlar-nos des d’una altra dimensió i que esperen ansiosos una resposta personal, no sé si per  salvar-se i alliberar-se , o per a salvar-nos i /o alliberar-nos de les nostres pròpies  pors i angoixes. I tot amb una mirada  que sense que hi hagi cap paral·lelisme  em retrotrau al pop d’Eduardo Arroyo en les seves sèries més serioses.

La pintura de Silvia Alcalà, no ens hem d’enganyar no respon en res a l’alegria que sembla  desprenen  els seus cromatismes, i si  ens crida a una reflexió interior vital en la humanització de l’imperfecte de la que parlàvem abans. Aconseguit el pont energètic que preconitza Kandisnski i que l’autora reclama com objectiu permanent del seu treball, la pintura de Silvia Alcalà es transmuta d’un exercici alegre, colorista i desenfadat  a una profunda reflexió filosòfica de la realitat vital del ser humà.

És per tot això que tot aconsellant la visita a l’exposició, cal recomanar que aquesta sigui lenta i profunda i que depassi la crosta exterior i endinsant-se en la profunditat puguem entendre adequadament el missatge d’aquesta artista , amb nom massa desconegut i a la que cal tenir en compte.

Felicitats