Sota l’aixopluc d’un genèric “Tarannàs” que suposo omplirà
amb els seus diferents capítols la temporada de la Destil·leria, ara per
començar i sota el comissariat d’Alberto Romero Gil, inicia brillantment el cicle
amb l’apartat de “La realitat”, concepte en el que presenten treball un bon
gruix de reconeguts especialistes en l’estilística i el concepte de la
figuració i el realisme com ho son Andrés Moya, Albert Vidal, Ana García Pérez,
Efraïm Rodríguez, Javier Garcés, Josep Santilari, Juliet Pomés Leiz, Keiko
Ogawwa, Leticia Faduchi, Miranda Pastor, Pepe Castellanos, Pere Santilari i
Rosa Mª Balada.
Sota la reflexió de: “Els impressionistes ens van ensenyar
que a la vida, la interior i l’exterior, hi havia tot un món per contemplar” els
artistes participants exerceixen aquest nexe comú que els agermana . I essent
tots ells de reconeguda i provada qualitat el lògic és que el resultat del
conjunt sigui plaent i conformi una excel·lent exposició, que alhora,
analitzant la seva diversitat, ens permet esbrinar i reflexionar sobre el paper
d’aquesta estilística creativa en el món actual.
Hom sap que la figuració i el realisme no son per a mi la
parcel·la artística més preuada, però això no comporta que em plaguin enormement
un bon gruix de pintors realistes i figuratius i entre ells, un dels més grans
però alhora massa desconegut de afeccionats i dels propis artistes, com és el
murcià amb sang catalana Ramon Gaya, que en un dels seus genials escrits , que
us recomano vivament , així com els seus poemes al voltant de l’art, diu : “Un pintor es un hombre, me atreviré a decir,
igual que los otros, però más herido por la realidad. No es lo suyo,pues, una
simple “visión”, sinó más bien como una herida, no es una visión nuestra de la
realidad,sinó una acción, una actuación de la realidad misma sobre nosotros,
una violència suya sobre el alma nuestra”.
Una ànima creadora que per exercir com a tal i en
comunicació amb l’espectador ha de
circular al menys en paral·lel amb la societat i que assoleix l’excel·lència
quan va per davant de la mateixa.
El gran problema de la figuració i el
realisme és que generalment no és mou en aquesta paramètrica i es recrea en uns
conceptes comunicatius d’altres moments, refugiant-se en la perfecció de
l’ofici com a eina salvadora, oblidant que la tècnica , l’ofici, és mitjà però
mai finalitat.
Aquest decalatge entre un realisme viu i un de caducat queda
ben palesa en aquesta exposició , amb obres totes elles d’una perfecció tècnica
esfereïdora que en molts casos trameten importants emocions i provoquen respostes sensitives i
comunicatives i en altres ens
retrotrauen a èpoques passades amb una pintura sense alè, destrament
traçada cercant una perfecció acadèmica
però oblidant el més important com és la transmissió comunicativa d’emocions i
sensacions.
Certament paga la pena visitar la mostra i enfrontant-nos a
totes i cadascuna de les obres i analitzar aquest obligat estatus de contemporaneïtat
d’aquest realisme tot cercant aquell arc
voltaic que ens arriba i ens fa tremolar.
Jo he de dir que ho he aconseguit en unes quantes peces, en
especial en la d’Alberto Romero que és una de les millors obres que li he vist
mai, acostant-se a la contemporaneïtat creativa amb materials i conceptes. Al
seu costat la saviesa ben coneguda dels germans Santilari o la d’Albert Vidal,o
alguna que altre espurna d’originalitat com el realisme ceràmic de Javier
Garcés, però en la resta m’he trobat amb un mimetisme envers els grans , amb
Antonio López, Hooper i fins i tot un grapat d’artistes de la figuració
catalana de la línia Parés, com ànimes inductores.
I aquí està el problema. L’art ha d’interrogar i neguitejar ,
però en aquets cas , moltes de les obres presentades estàn encadenades a una
obligació de mimetisme defugint tota
llibertat. Hi ha obres com la del nen a la cadireta d’Efraïn Rodriguez ofegada
i inutilitzada en l'asèpsia de la seva perfecció tècnica que la converteix en obra d’ofici ,
artesania pura i l’allunya de l’art amb
la seva absoluta fredor comunicativa, encara que a bon segur deixarà bocabadat a molts
expectadors.
Cal preguntar-se si el realisme i/o, la figuració té espai
en aquests moments?. Oi tant que en té i diversos autors d’aquesta exposició ho
deixen ben clar. Però cal anar molt més enllà d’un academicisme castrador i permetre’s
un error, una taca, una imperfecció que alliberi a l’obra de l’encotillament
que l’allunya de la realitat artística d’avui i de l'obligada comunicació emocional amb l'espectador
I aquesta exposició, que aconsello plenament, té un gran
valor, el de deixar en evidència quin concepte de al figuració i el realisme,
de “la realitat” com en diuen, es plenament escaient avui mateix i quin s’ha d’enterrar
com a un fer desfasat , caducat i sense vigència.
Per que tots ho sabem, Heràclit ja ho va sentenciar en l’antigor,
no ens podem banyar dues vegades en el mateix riu. És absolutament impossible
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada