Amb el pas dels anys , ha augmentat la durada de les expos i
encara moltes queden curtes i hi ha visitants sorpresos per el seu tancament. Certament
ara hi ha una diversitat cultural molt superior a la de temps enrere i per tant
es podria precisar d’un període superior, però jo segueixo pensant que es
millor la diversitat que aquestes llarguíssimes exposicions que per exemple a Mataró,
s’allarguen més enllà del trimestre i que fa que després de la fogarada
inaugural, el desert campi per les seves sales.
També cal considerar , i en aquest cas ens volem referir a
la nostre ciutat, la desaparició de l’art com a fenomen cultural. Amb una absència
de publicitat absoluta , una informació en mitjans que sols significa una petita
nota informativa abans de la inauguració, sense cap comentari a posteriori, de cap mena, sense imatges a la
tele local, excepte les oficials i preocupats més per que hi apareguin les
autoritats que no pas per l’obra exposada, amb els artistes amagats i silenciosos,... Tot conflueix per que l’art i
les exposicions esdevinguin missing en el context cultural mataroní.
Així per exemple ha passat desapercebuda la grandiosa
exposició de la col·lecció Bassat que fins aquest cap de setmana es pot visitar
a la nau Gaudí a l’entorn de l’art Irreductible.
Tal com ens indica perfectament la Fundació Setba: ““L’Art
irreductible” aborda un dels fenòmens artístics més rellevants de l’art del
segle xx i la seva evolució fins a l’actualitat: l’art brut.
En la dècada dels quaranta s’encunya l’etiqueta art brut per
denominar les creacions artístiques realitzades en àmbits al marge de la
normalitat social, tals com centres psiquiàtrics, presons o espais d’aïllament.
Aquestes produccions artístiques que germinaven fora del sistema de l’art les
realitzaven persones sense consciència de ser artistes, persones guiades només
per la pura necessitat de crear.
Tanmateix, l’etiqueta art brut va començar
al llarg del segle xx a incorporar noves subcategories, a ser revisada,
apropiada i reanomenada outsider art. Així, avui dia s’ha convertit
en una amalgama confusa de termes, en un miratge col·lectiu format per
intuïcions sobre allò que significa ser brut o outsider.
Actualment, l’art brut i les seves mutacions configuren un ventall
que pot incloure un nombre enorme de pràctiques artístiques.
“L’Art irreductible” indaga en les entranyes d’aquest gran
miratge contemporani i, alhora, subratlla l’origen de l’art brut en
l’àmbit de la malaltia mental. Com a resultat, es fa patent que aquesta
genealogia d’expressions artístiques radicals i honestes que han intentat ser
reduïdes sota diverses terminologies és en realitat irreductible per dues
raons: perquè sorgeixen de la necessitat irrefrenable de crear sota qualsevol
condició, però també perquè encarnen l’essència pura de la singularitat i són,
per tant, irreductibles a qualsevol etiqueta”
En aquest entorn conceptual hem pogut gaudir de deus mostres
diferenciades com ha estat la de la Presó Model i la de la Nau Gaudí. A la
Model s’explora la creació
asilar, amb material gràfic i documentació històrica de dues institucions:
la presó Model i el Frenopàtic de les Corts i les col·leccions
mèdiques, amb obres de pacients dels Doctors Obiols i Sarró; i la
malaltia mental avui, amb peces de la col·lecció Sant Pere Claver. L’exposició
compta també amb la presentació de l’escultura participativa Mil caps,
ideada pel creador Marcel·lí Antúnez i realitzada per un col·lectiu de persones
que conviuen amb trastorns mentals de l’Hospital de Mataró, AlterArte,
el Centre d’Higiene Mental de les Corts, i alumnes de batxillerat
de diversos centres de Mataró.
L’exposició de la Nau Gaudí realitzada amb obres de la
Col·leció bassat s’estructura en cinc grans conceptes genèrics: Espontaneïtat,
primitivisme, necessitat, visions i singularitats. Cinc contenidors
perfectament desplegats amb les visions d’excel·lents obres de la Col·lecció Bassat
amb el protagonisme de Brotat, Eleazar, Miró, un espectacular retrat de Barceló,
una espletada sèrie de treballs de Manuel Molí, així com obres destacades de Victor Mira o Josep Uclés. O un impagable
sèrie d’autoretrats de Jaume Casanovas. Tot en aquesta repassada de les
entranyes més profundes del pensament humà, brollades a la llum per obra i
gràcia de l’art més pur i sincer.
Tot en una sensacional exposició de la que avui reincidim en
el comentari , aconsellant la vista a tots aquells que no l’han tinguda present.
Està viva fins el proper diumenge. I és d’obligada visita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada