DE BONES INTENCIONS , L’INFERN N’ESTÀ PLE

El conjunt d’un bon gruix d’obres interessants no pressuposa sempre una bona exposició. Una exposició, alguns no ho acaben d’entendre, no és l’acumulació més o menys ordenada d’un seguit d’obres i sí en canvi és, una única peça  que aplega en el seu interior el conjunt de les obres presentades confegint un tot simfònic en que el conjunt està el més destrament estructurat per facilitar la lectura comunicativa a l’espectador.

Em costa d’entendre que gent tan experimentada com el pintor Joan Pascual, la ceramista Elisenda Sala, la fotògrafa Marga Cruz i els poetes Carles Duarte i Montse Assens, gen saberuda i amb experiència, alguns d’ells amb molta experiència, hagin pogut confegir una mostra tan il·legible com ho és “Mediterrània” a les sales del Museu Monjo de Vilassar.

I és que tots m’entendran, malgrat les especials condicions del Monjo que amb els seus calaixos afavoreix poder exposar un major nombre d’obres, intentar col·locar una trentena de pintures de Pasqual, una vintena de fotos de Cruz, més del mateix de peces ceràmiques de Sala i un bon nombre de poemes de Duarte i Assens, és a dir quasi un centenar d’obres i amb una monotonia expositiva de trenet , sense punts i apart, lloc de descans i recolliment per gaudir dels poemes i les obres, és una aberració que provoca una sensació d’enfarfegament i saturació que implica una deficient digestió artística.

M’imagino aquesta exposició amb menys de la meitat d’obres,  en que les mateixes siguin fidels representacions plàstiques dels poemes. Amb una distribució imaginativa , en aquest cas sols succeeix amb les ceràmiques de Sala, que cridi l’atenció i no convidi com ara a l’avorriment, i fins i tot amb un acompanyament musical de fons, i parlaríem de quelcom ben diferent.

Per que és evident de la qualitat de tots els participants i de la seva saviesa artística , de la que ara sols en gaudim si fem abstracció de cadascuna d’elles del conjunt. És evident que el blau i la llum de Pasqual genera bones vibracions, que les fotos de Marga Cruz, potser massa continguda, son contrapunt ben adient, i que la ceràmica d’Elisenda Sala paga per si sola. I que els poemes son sensibles i escaients, encara que queden enclaustrats en una emmarcació que els limita. Però la qualitat de l’individual és dilueix en el conjunt d’una exposició que no fa justícia  a la vàlua del seus participants.

Fent comparança popular. Mediterrània és com aquelles pantagruèliques graellades de carn que t’ofereixen en masies i restaurants pirinencs. Material de primera qualitat, però la quantitat i varietat fa que no la pugis gaudir com voldries en el seu excés i exuberància.

I és que no oblidem que l’art és com la vida.