ARTISTES MATARONINS A L’INSTITUT CERVANTES DE NOVA YORK

La setmana passada feia  de fred a Nova York. Al matí vorejava els 6/8 sota zero, si hi havia sol es recuperava durant el dia fregant el zero per a tornar a caure en picat en arribar al capvespre. A això se li havia d’afegir un vent àrtic glacial que provocava una sensació de fred de -12 graus, Acuaweather dixit. No era pas un temps que convidava a les set de la tarda del dijous a sortir i acudir a una inauguració d’una exposició d’uns desconeguts pintors d’una ciutat més desconeguda encara com ho és Mataró. Malgrat els inconvenients, un centenar llarg de persones van acudir a la sala de l’Instituí Cervantes per gaudir de l’esdeveniment.

L’institut Cervantes es troba al vell mig de Nova York, al carrer 49 ben proper a la 3ª avinguda. Un indret privilegiat. És una casa baixa , físicament quasi engolida per els gratacels que l’envolten. Una casa amb una activitat cultural molt important, tant en la difusió de la cultura espanyola com en la formació i magisteri de l’idioma castellà . No s’ha d’oblidar la importància de l’espanyol en l’entorn dels Estats Units i molt principalment a Nova York, un lloc en el que a parts quasi iguals es parla anglés, espanyol i spanglish .

La sala de l’Institut és una saleta de mides no molt generoses però amb una estructura de parets no lineals que generen àmbits diversos que afavoreixen molt la distribució  de les peces, generant en el conjunt quasi una figura arrodonida amb punt de fuga en el pati que afavoreix en horari diürn la lluminositat de la mateixa.

En aquest espai, Núria Poch va fer un treball excel·lent amb una acuradíssima i equilibrada distribució d’unes obres artístiques complexes en la seva diversitat i que malgrat ser de les mateixes mides, la creació de díptics , horitzontals o verticals  segons desig personal de cada artista, donava un aire de diversitat absolut.

Les obres , realitzades ex-professo per l’ocasió, responen plenament  a l’identitari creatiu de cada autor i malgrat el reduccionisme de mides de les mateixes, assoleixen uns nivells qualitatius ben meritoris.

Per enfrontar-se a l’exposició hi acudiren, tal i com ja hem dit, més d’un centenar de persones encapçalades per el Consol General d’Espanya, el director de l’Institut Cervantes, corresponsal de premsa espanyola a la ciutat, un reduït nombre de galeristes novaiorquesos , un parell d’ells de nivell alt,  un bon grup del que hauríem de qualificar com a ”societat novaiorquesa”i com no,  un bon grapat d’amants de l’art i la cultura espanyola que per el que vàrem poder escoltar i conversar varen quedar gratament sorpresos per el nivell creatiu i qualitatiu del presentat.

Lluís Bassat va fer una acurada presentació personalitzada en anglès ,  el que va ser ben celebrat per els assistents , alhora que el magnífic catàleg editat , en el que un ha tingut el gran goig de participar amb els escrits generals i personals de cada autor, va ser rebut amb gran satisfacció.

Tot rodó en un acte molt important per l’art mataroní. La lloa permanent al nivell del presentat, el sentiment generalitzat de fer història. D’haver plantat una pica a Flandes, valgui com mai l’expressió castellana , i el saber que aquesta es tan sols la primera  i que a bon segur en seguiran d’altres, com per ex. a Brusel·les , nou lloc de destí de la responsable cultural del Cervantes novaiorquès, que ha quedat encisada per el nivell de professionalitat i qualitat en tots els aspectes dels delgats mataronins.

Una ciutat de la que s’ha fet corresponent panegíric i difusió de la mateixa, encara que lamentablement cap responsable de la ciutat va acompanyar a aquells que ens vàrem desplaçar per gaudir d’un fet certament històric i del que a bon segur hi haurà  retruc. I en aquesta o en les següents expos a Chicago, Boston i altres centres del Cervantes, pot esclatar la sorpresa d’un interès particular, fet que seria una veritable i agraïda bomba .

Lamentablement al tornar ens hem trobat que mentre la premsa barcelonina si s’ha fet ressò de l’esdeveniment amb articles a La Vanguardia i El Periódico, el silenci més absoluta ha planat a Mataró. Ni un borrall als digitals locals ni en les notícies dels webs de Cultura i el de l’Ajuntament que precisament estrenava imatge i per tant una notícia com aquesta anava com anell al dit. Però és clar, si ningú del consistori ha tingut a bé, no felicitar-me per l’escrit, però si al menys donar-me les gràcies, com es podran preocupar per la difusió d’un acte en el que en el fons no hi creuen ni mica i del que desconeixen com rentabilitzar-lo.

Però no tan sols  això. En comptes de fer alçàveu de l’art i els artistes locals, alhora que de la gestió municipal, el que fa Cultura és contraprogramar i presentar el cartell de Santes . Certament decebedor i és que un pensa clarament si paga la pena fer un esforç per aquells que després et menystenen i desvirtuen fets tan importants com que Mataró amb aquesta exposició ha fet història , petita a bon segur, però qui sap com germinarà.

Gràcies Lluís, Gràcies Carmen. Gràcies Núria, Ramon , Pere , Marc, Jordi , Josep, Josep Maria i Rosa . Gràcies Irina i companys gràfics. Gràcies Iolanda i Montse. Moltes Gràcies per haver-me permès gaudir del vostre art, la vostre gestió i la vostra companyia i amistat , alhora que deixar-me disposar d’un petit bocí personalitzat d’història.

Peò sí que cal cridar ben fort, a veiam si a la Casa Gran i a Beneficència s’assabenten  que un grapat de grans artistes amb el seu esforç i la seva voluntat han fet història aquest març, allà a l’altre costat de l’oceà, a la ciutat capital del món, la que mai dorm, però que sempre recolza el valor i la qualitat.