LU BRUNET. CONSTRUINT PAISATGES

Lu Brunet , l’artista que ocupa aquest mes les parets de l’espai capgròs, és un filòloga barcelonina que després de molt anys dedicats a l’ensenyament , el 2005 va descobrir quasi per casualitat,- segons ella mateix afirma-,el món de l’art  i d’ençà aquell moment s’hi ha endinsat en plenitud, encara que han estat escasses les seves exposicions individuals. És doncs en aquesta posició de nouvinguda  a l’art, i no sota cap altre, que caldrà establir la paramètrica de judici al respecte d’aquesta exposició.

Formalment l’exposició cau en els defectes  en els que cauen el 99% d’artistes novells, com son la saturació per un excés important d’obres presentades i la manca d’un fil que lligui l’exposat.

Mai he entès per quins set sous, els artistes novells, per tant aquells que haurien de fer una més estricte selecció prèvia, tenen per costum exposar quanta més obra millor. La raó a bon segur és la inseguretat i la manca d’autocrítica i d’autoconeixement de l’obra per saber quina és la millor cara  i com si esperesen que fos el públic que amb la seva resposta dictamini la cara i la creu d’aquest caminar iniciàtic. En aquets cas, sobra una tercera part de les obres presentades ja sigui per que no aporten res al conjunt, ja per que amb l’enfarfegament que provoquen no permeten que respiri el conjunt de l’obra el que perjudica greument a les obres de més qualitat.

Igualment és molt important entendre que una exposició és com un poema, una cançó o un capítol d’un llibre i per tant tot el presentat ha de tenir una coherència en la lectura  i si bé es possible una diversitat el que no ha d’existir mai és una disparitat de formes, conceptes i idees fet que si succeeix en aquest cas.

Però aquests defectes es curen amb el temps i l’experiència , l’important és el concepte plàstic que vol mostrar l’autora. La disparitat de la que parlàvem abans denota el dubte interior de la creadora que no acaba d’establir el concepte mare del seu fer. Certament el color és el que marca el ritme i la cadència pictòrica, però ho fa sense la definició de quin és l’element solista. 

Lu Brunet sembla decantar-se per l’abstracció  però la seva obra és en canvi figurativa en l’interior , figuració que en algun cas es predominant. I encara que intenta treballar amb superfícies simples, amb intensitat cromàtica, creant espais volumètrics que estructurin l’obra, manca encara el sentit global de construir fonamentant-se en el color, establint-se en un diàleg de contraris que serveixi per reflectir millor la seva personalitat creativa.

No com ara, en que les obres semblen acabar-se per esgotament i de manera totalment lliure. L’obra ha d’estar en el cap de l’artista des del moment en que la comença i ha de crear les tensions pictòriques necessàries per gestar de manera ordenada el procés creatiu.  Fer que ara per ara no posseeix encara la pintora.

Però com dèiem al començar l’obra de Brunet sols pot ser jutjada en fonament a questes beceroles artístiques en les que es troba. I mirant més enllà és pot albirar un futur millor. Cal essencialment una definició de principis i afermar-se en els mateixos. Igualment cal polir diversos defectes compositius i tècnics i cal treballar molt més, per no quedar-se en una obra teòricament “bonica”, estètica i decorativa i fer el pas més enllà que és l’obra que impacta i neguiteja.

 Jo la veig en el camp d’una figuració abstractiva, en la que podria tenir punt d’exemple i focus d’atenció en noms com de Stäel o Caneja, amb aquest paisatge de síntesi que enamora i neguiteja. Però per això falta humiltat, treball i dedicació, elements que Lu Brunet, intel·ligent com és , a bon segur sabrà adaptar al seu propi tarannà i que ens podrà permetre en una propera ocasió tenir una valoració molt més positiva del seu treball.