Em sembla que hom estarà d’acord en afirmar que Marta Duran
és una dels grans artistes figuratius de les darreres dècades en l’entorn més
proper, el que alhora li ha permès expandir la difusió de la seva creació per
els més diversos indrets
.
Amb uns bons fonaments tècnics i conceptuals, ben apresos de
la mà dels seus dos grans mestres , Pablo Mañé i Josep Martínez Lozano, Duran
ha sabut confegir una estilística personal estructurada en el domini del color
i en la creació d’ambients , entre els que els florals i els jardins, a bon
segur com a reminiscència de la Botànica, especialitat en la que es llicencià
universitariament, han agafat una prevalença molt important.
Una estètica que des dels seus començaments li va permetre
trencar amb la decadent figuració imperant en el moment, per practicar-ne una
altre de més evolucionada , en un concepte més modern i actual. Però d’un temps
ençà Duran sembla trobar-se en un enforcall del que no acaba de saber trobar la
sortida, com es veia en les seves darreres exposicions i ara queda ben palès en
aquests “Jardins pintats” que presenta ara al Museu del Càntir d’Argentona.
En la seva darrera presència expositiva a la Destil·leria dèiem
que “Marta Duran se’ns
ofereix , tal i com ho fa darrerament , en aquesta lluita per evolucionar el
seu llenguatge pictòric, establert en una certa modernitat tradicional,
estilística que ara vol superar apostant més per la llibertat , amb un
trencament de les estructures formals , donant personalitat més volàtil i
etèria als elements que conformen els seus treballs, cada vegada més
individualitzats lluny de la gran estructura formal en la que treballava
no fa pas tant. Tot amb l’afegitó d’una intensitat de pinzellada i de paleta
cromàtica que doni un to més vibrant i agosarat al conjunt. Un nou ideari
plàstic que depuri fortament la seva tendència cap una pintura més
acomodatícia i comercial”.
I d’aquí l’aparició de la taca, els gruixos, la
densitat pictòrica i també l’efectisme de llagrimeig i regalims, o aquesta juguesca
de l’escultura pintada a lo ”Cabellut”. Innovacions de les que no acaba de sortir-se’n del tot.
I això succeeix per una raó simple. En el fons aquest nou
llenguatge no és el propi de l’autora i
això es nota amb unes obres més de laboratori que no pas emergides de la
sinceritat , tal i com Duran ens tenia acostumats, de manera que a vegades fins
i tot s’evidencia que l’artista ha posat el fre de mà com si ella mateix
s’espantés de la llibertat que agafava
el seu treball anant més enllà del que ella mateixa creu s’hauria de permetre.
Així els resultats , en una mirada analítica i que depassi l’aparença, es veuen
impostats, poc sincers i per tant poc creïbles , i l’obra es ressenteix en demesia.
Duran està en un moment en que practica un idioma híbrid, entre
el seu, ben personal, i un que pretén ser
més contemporani. I els híbrids acaben essent uns productes que malgrat tenir
avantatges notables no assoleixen les que tenen en la individualitat dels seus
elements.
Crec sincerament que Duran s’ha de plantejar seriosament el
seu camí ja que disposa de moltes virtuts creatives i d’un nivell artístic
important. Crec que ha arribat el moment de prendre una decisió dràstica. O
seguir amb la figuració evolucionada, en el camí d’aquell jardí que presentà a Tempus
Fugit (veure imatge que precedeix paràgraf), una de les millors obres de la seva carrera, o fer el salt definitiu i donant un cop de puny damunt de la taula ,llençar-se
desfermada en el camí de la taca, l’expressió i la potència abstractiva ,
essent possible la coexistència amb un
lleu suport figuratiu en l’entramat, per pintar per posar un exemple a lo Joan
Mitchell que bé podria ser un far que marqués camí. El que no pot fer de cap de
les maneres es quedar-se en aquesta indefinició, amb aquest aiguabarreig que no li permet mostrar la seva realitat
pictòrica i creativa.
És l’hora dels valents, i de les virtuts i capacitats de
Marta Duran cal esperar-ho tot. Cal simplement mirar-se al mirall interior i
apostar cegament per el futur que amb les “raons” de les que disposa l’artista encara
que feixuc pot ser esplendorós.
(Les fotografies han estat extretes de les xarxes socials)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada