JOAN POCH. MATÈRIA I ATZAR

Avui he sortit del tot desconcertat  del museu Monjo després d’haver acudit a la inauguració de l’exposició “Matèria i atzar” del mataroní Joan Poch. I ha estat així ja que penso que la feina del crític  és analitzar en  profunditat l’obra de l’artista i fer avinent aquest anàlisi a l’espectador per que aquest tingui vímets suficients com per entendre i aprofundir en el treball del creador.

Però, que passa quan un surt d’una exposició entusiasmat per la part ceràmica i força indiferent per la part pictòrica, i en canvi el propi creador en la seva auto presentació sols es dedica a parlar de la seva pintura i no dedica ni un segon a fer esment de la seva ceràmica que acaba essent com el florero decoratiu que decora l’exposició?. Que cal fer quan veus tan antagònic pensament entre l’autor i el que creus de la seva obra?.

Resposta difícil sens dubte, però amb tot el perill d’errar, o amb tota la seguretat d’errar, ja que la raó del que es fa sols rau en el creador i no pas en el crític, crec que un ha de defensar i raonar les pròpies reflexions per si algú creu fer-ne posteriors reflexions creatives.

Avui a l’exposició el Monjo, Poch reafirma al meu entendre que la seva veritat artística està en la ceràmica i no pas en la pintura. Poques,  però escollides peces, donen vàlua i significat a una atapeïda exposició de la que seria obligada una neteja important d’obres i una remodelació estructural aprofitant en la totalitat la volumètrica espectacularitat que permeten els seus queixals, i no creant un garbuix d’eix central que perjudica el conjunt i molt especialment al díptic central de l’exposició, obra molt interessant que hauria de ser far i nord en la seva propera producció pictòrica.

La ceràmica de Poch és intensament abrupte, amb un aire important de primitivisme com s’evidencia en la peça de caire totèmic i la que l’acompanya amb una deliciosa textura que conjuga rugositat i dolçor. A la resta, peces magmàtiques, gestuals, intenses, potenciades per els desenvolupaments cromàtics, i arrodonides , si s’escau,  per unes suavitats texturals i cromàtiques enormement apetibles. Unes ceràmiques que ens raporten a les de Barceló al país Dogon o als abruptes treballs de Santi Moix. Peces esplèndides, sense concessions ni mistificacions. Agressivament dolces i amb una gestualitat textural  d’una enorme seducció. Peces dignes d’un gran artista.

No succeeix el mateix en el seu treball pictòric. Més adotzenat, edulcorat, massa decoratiu en ocasions  i confós en el general. Sols les peces del final de la sala mereixen una clara atenció., especialment el díptic central,   rítmic, gestual, simfònic diria jo, alliberat del garbuix generalitzat del treball de Poch, respira amb tota amplitud i genera vibracions d’obra important, llàstima que en comptes de deixar-lo presidir en solitud, va acompanyat de dues peces de caire escultòric, absolutament eliminables, i d’un parell de peces que destorben el seu domini, per més que siguin les altres obres pictòriques defensables de l’exposició.

Resumint una bona i interessant exposició, amb evidents errors de muntatge que la perjudiquen ostensiblement, en la que recomano incidir molt en l’apartat ceràmic, d’alt nivell, i obviar el pictòric excepte en el díptic final, amb el que segur que  un sortirà amb un gran regust de boca del Monjo.

Però és clar això és el que jo penso i sento, però l’autor no coincideix amb el meu pensament, ans pensa el contrari. En les seves mans està el futur i seva és la decisió. I no sabeu com em plauria que encertés de ple.

Ps. La presentació de l’exposició va estar presidida per l’alcalde de Vilassar i crec que president del Consell Comarcal , en ella va lloar, com no,  el valor de l’art i de la cultura i de la seva importància en el progrés dels pobles. La llàstima és que a tant sols 50 metres de la porta del Museu Monjo hi ha una gràcil escultura del propi Monjo que ha sofert el vandàlic atac dels llacistes , que han “vestit” la figura amb un seguit de bosses de color groc , en un atemptat cultural lamentable , demostratiu d’un cert tarannà irrespectuós en el cultural que darrerament s’està escampant . Per progressar el primer que cal és el respecte. Esperem doncs que en ben poc la figura de Monjo quedi ben aviat alliberada d’uns afegitons que la malmeten i empresonen.