Fa uns quants anys en arribar aquesta època la ciutat s’omplia
de cartells anunciant la realització de cursos d’iniciació o aprofundiment de la creació artística. Com entreteniment
juvenil, per passar l’estona en la jubilació, o el l’intent de millora d’una afecció
incipient, els alumnes responien a l’oferta feta per creadors de tota mena , professionals
o afeccionats , experts o aprenents que haurien d’anar encara a l’escola quan es
posicionaven ja com a ”mestres”, amb una elecció feta essencialment segons el
feeeling que hi hagués amb l’estètica creativa del autor/professor i sense cap
mena de reflexió envers les seves qualitats pedagògiques i menys encara en el
programa didàctic que desenvolupava per ensenyar a l’aprenent d’artista .
Aquest fet provocava una dictadura estètica que generava que l’alumnat en realitat
acabava essent una mala còpia del artista/mestre ja que coincidien les
intencions plàstiques estètiques tant d’alumnes com professors.
Això comportava fets tan curiosos com que passejant pel Sant
Lluc hom podia saber quin era el mestre de cada creador afeccionat i fer
separació exacta entre els alumnes de Duran, Alís, Capitani, Caamaño , amb la
única excepció dels que tenien com a
mentor Pepe Novellas amb una
direccionalitat magisterial oberta , amb el punt de mira de l’alumne i no pas
en la mimètica del professor.
Ara això ha passat a la història , entre les extraescolars,
una major facilitat per acudir a ensenyaments reglats, l’oferta s’ha reduït enormement i sols sobreviuen aquelles amb cara
i ulls i una pòsit de serietat, encara que es manté el criteri del feeling estètic
amb el mestre en el que pertoca a l’elecció definitiva.
Ara tot ha canviat. Els anuncis no estan en l’aprenentatge
tècnic i creatiu i si en el conceptual. ”Repensar-se com artista”, “Desenvolupament
creatiu” , “l’ofici de pintor”, i així mil conceptes empírics més en la substitució
de la dictadura de l’estètica per la més perillosa dictadura “del concepte”. No
importa el resultat, el que importa és el pensament que les genera, en el que implica
la coacció a la llibertat personal i creativa de l’autor.
Però ja ho sabem, la pintura , la plàstica ha mort, o això diuen
els nous gurus de l’art , ho diuen i ho imposen en espais tan fonamentals com
Belles Arts en el que la tirania exercida per fracassats/ assades artistes intenten
anihilar els numantins resilients de la
droga de la pintura, el pinzell, i els mil i un instruments, les formes i els
colors. L’ànima personal contra la monotonia del concepte, sempre teledirigit
en contra de la individualitat del creadors. Ja sabem que en una guerra els
franc tiradors sons empre els més perillosos per el d’imprevisibles , front a
la massa amorfa sempre dirigible i modelable al gust del poder, sigui el que
sigui, el comercial o l’intel·lectual del moment.
Arnau Puig , aquest monstre intel·lectual , teòric en si
mateix i en essència, però alhora embogit per els sentiments que li genera la
pintura, escriu en el seu impagable llibre “Escrits. Escrits d’estètica.
Filosofies”, i en el seu escrit “la teoria i la pràctica de l’Art”:
”Les formes molt personals , subjectives,del llenguatge sensible, la pràctica de l’art no amaguen cap teoria ni, per tant, molt menys la neguen, sino que la posen de manifest com en qualsevol altre llenguatge..”
“Perquè ambdós aspectes siguin clars i no hi hagi una confusió d’àmbits, de dominis d’acció , l’home
ha elaborat dos conceptes aparentment sinònims: idea i la imatge. La idea és la
imatge de la teoria; la imatge és la idea de la praxi”.
És justament en aquesta dicotomia essencial per on ha de
raure la creació de l’artista, aquella que justament han de despertar aquells
que ahir i avui s’anuncien com a mestres per crear i educar nous artistes.
(la fotografia que il·lustra el post és d'una obre de Miquel Arnau)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada