RETORNEM

Diuen que les coses millor començar-les amb bon peu, encara que altres defensen que el millor és acabar-les bé ( bé està el que bé acaba). Davant d’aquesta dualitat i en el cas que ens ocupa, la temporada artística mataronina, no tinc cap dubte  que haurem d’agafar-nos a la darrera i com a ferro roent.

Dic això ja que la temporada ha començat amb una exposició “fantasma” com ho és la de darreres incorporacions a les col·leccions municipals que es presenta actualment al Museu de Mataró, a Can Serra,. I dic fantasma ja que es va inaugurar d’amagatotis, en lloc consta la seva dada de cloenda , no existeix cap mena d’opuscle de presentació de la mateixa i per adobar-ho tot ni tan sols figura en l’agenda cultural impresa que realitza el propi departament cultural del consistori, encara que si apareix en la versió digital.

El que es diu d’ella en aquesta agenda digital és :” Les donacions són una de les formes d’ingrés més habituals per fer créixer les col·leccions dels museus i es troben subjectes a la política d’adquisicions de cada institució, que en regula els criteris d’acceptació segons els objectius marcats. Al fons d’art del Museu de Mataró algunes obres ens arriben per deixes testamentàries, donacions de familiars o a través dels propis autors. Totes comparteixen un denominador comú: ampliar la col·lecció d’art i conèixer millor la nostra història.

Aquesta sala reuneix una petita selecció de les gairebé dues-centes donacions rebudes els darrers deu anys. Formen part del nostre fons perquè nodreixen la representació dels artistes locals i perquè són testimonis de fets, personatges, formes de vida, idearis estètics i culturals.

Alhora, actuen com a document visual que aporta context a diferents moments de la nostra història i estableixen vincles amb altres objectes de la col·lecció del museu que ens permeten abordar i transferir relats més rics i plurals.”

L’exposició ,d’una pobresa alarmant si el que pretén és reflectir la filosofia de la que parla la presentació digital, presenta el millor de les noves adquisicions de la dècada, té com a peces destacades la donació de pintures i escultures de Ricard Jordà, que conformen quasi una tercera part de la mateixa. Peces correctes i representatives però cap d’elles entre les remarcables del seu fer. Interesant obra la d’Eduard Alcoy així com els gravats de Gómez Cabot,  podent afegir amb benvolença unes abstraccions d’Emília de Torres per la seva peculiaritat, un retrat realitzat per Rafael Estrany,  i un  Micky de caire pop de la col·lecció del MAC.

La resta dignitat rasa i pelada però sense aquell toc, aquella espurna, que les faci digne de pertanyer amb honor a una col·lecció Municipal. En resum un conjunt pobre i desgelat molt inferior al que pot presentar per exemple el Museu de Llavaneres en el mateix període de temps.

Una exposició però que presenta moltes preguntes que molt ens agradaria que la nova regidora de Cultura explicites en públic en el moment en que es digni a presentar-se al col·lectiu d’artistes mataronins per explicar el seu projecte de govern en el que es refereix a la plàstica

La primera i més important és quina és la realitat actual de la Col·lecció Municipal, quines peces la conformen, quines son visibles i quines no i evidentment a on. Quin és el seu llistat i si està previst col·locar en xarxa aqueta col·lecció per a tal de que els seus propietaris, és a dir els ciutadans la podem gaudir.

Segona, s’expliqui quina és la normativa al respecte dels artistes que exposen als espais municipals. No deixa de ser curiós que mentre l’art contemporani , especialment mitjançant el MAC, monopolitza diversos espais, la presència entre les donacions escollides és redueix tan sols a una peça. No n’hi ha més, o és que son de tan poc interès que no han passat el límit de tall de l’exposició.

Evidentment seria bo saber la causa de que l’exposició no mereixi ni el més mínim opuscle, quan la tendència de la facció dominant a Cultura és creure que és més important la documentació que no pas la pròpia exposició. És si més no menystenidor que mentre l’art contemporani mereix faraònics catàlegs d’alt cost, una exposició com aquesta no mereix ni el més mínim flyer, ni la més mínima publicitat.

Comencem dons ben malament. Amb una exposició que evidencia el seu paper de tapar un forat, vestida formalment de gran exposició per acollir un seguit d’obres d’escàs nivell que qualifiquen de retruc com a lamentable la col·lecció municipal d’una població que recordem és la 8 de Catalunya i la 52 d’Espanya. Simplement per plorar.

Esprem ansiosos les respostes de qui ha de dirigir la Cultura mataronina en els propers quatre anys, en el desig de que la temporada acabi molt millor del que ha començat.