SANT LLUC 2019

Avui dijous l’Ateneu Fundació Iluro s’ha omplert  per a la inauguració d’una nova edició de la clàssica mostra col·lectiva de Sant Lluc , exposició que serveix de fa anys com acte d’inici oficial de la temporada expositiva.

El Sant Lluc d’enguany ens ofereix una mostra que com quasi cada temporada deixa un cert sabor a dejà vu ja que manté exactament el tarannà de les seves darreres edicions. Per un costat segueix conceptualment amb aquest esperit de nedar entre dues aigües , intentant cercar el bell mig de dos conceptes que en art costen molt de lligar com és populisme i qualitat, mentre que per el que pertoca al tangible de l’exposat manté , en aquesta ocasió el nivell, amb un petit repunt qualitatiu, al descens  que  va començar a marcar-se fa uns anys. Amb aquestes condicions la mostra segueix trontollant i es converteix en un ésser indefinible que contenta rarament a ningú i que a bon segur ha perdut bona part del seu sentit.

El Sant Lluc actual segueix patint d’una crisi d’identitat. Sense la participació d’un bon gruix dels artistes més consagrats i coneguts , amb la indiferència i una minsa participació per part dels artistes joves i amb l’oblit total per part dels creadors de les vessants més contemporànies , l’exposició queda en una mostra neutra amb una certa tendència a la figuració que sembla més un acceptable festival de fi de curs que no pas el que hauria de ser en veritat : el mostrari de la realitat de l’art que es practica a la ciutat. Una realitat que queda molt lluny del que es pot veure en la col·lectiva.

Els causants no son uns , si no tots. A l’organització se li ha de retreure que no acabi de definir el seu “Sant Lluc”. Parlar de qualitat però marcar xifres exactes de participants, fa que succeeixi com en aquesta edició, que s’exposin una trentena de peces que no haurien de superar cap tall, per benvolent que fos el jurat classificador.

El Sant Lluc vol i dol. Li agradaria l’assistència de tots “els bons” , per dir-ho col·loquialment , però sota cap concepte vol abandonar als afeccionats , inclosos aquells que ocupen la pitjor franja del concepte. I això és impossible. Es recolza en “l’esperit” de lliure participació en un concepte de festa popular i aquesta és una referència dèbil i feble, ja que cal de nou recordar que el Sant Lluc va néixer de la mà dels professionals reconeguts ,que presentaven cadascun unes poques obres i es deixaven ser acompanyats per algun jove o nouvingut creador , seleccionat i convidat per ells mateixos. És a dir , abans participar en el Sant Lluc era un honor ja que demostrava qualitat i ara no ser seleccionat és un drama ja que significa que un és molt, però que molt dolent.

Però els artistes en son també ben culpables ja que la seva posició envers la mostra és igual d’ambigua. També ells volen i dolen. Tots volen el lluïment que per els “bons” passa per que el nivell sigui alt, mentre que pels “menys bons” el que els interessa és un nivell fluix per a destacar. D’aquí unes absències que en alguns casos son del tot injustificades . Em sembla deplorable i és un punt negatiu per a la seva valoració personal , que artistes als que el Sant Lluc ha ofert promoció amb exposicions en alguns dels espais que ells regenten , donin el silenci per resposta i no presentin treballs per a la mostra , encara que tan sols sigui per obligada deferència i educació. I en aquest cas no valen excuses de cap tipus.

Vist el Sant Lluc d’enguany m’ha vingut immediatament al pensament els versos de Salvat –Papasseit en aquell magnífic “Res no és mesquí” , popularitzada per Serrat en el que diu “ perquè per tornar a néixer necessiteu morir”. El Sant Lluc tal i com està ara, sols té la sortida de la mort, vers la que camina amb passes lentes.

Però morir no vol dir desaparèixer. El Sant Lluc tal i com està ara no té ni present ni futur i per tant cal reinventar-lo per aixecar el vol com au fènix. En primer lloc cal apostar per altres dates , és a dir al voltant de les seves dates naturals ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre ), per facilitar la participació en una temporada ja començada. Cal augmentar les complicitats amb la col·laboració de l’Ajuntament , establint pactes amb el Taller de Gravat , MAC i qui calgui per ampliar al màxim el ventall de participació i convertir-lo en el veritable aparador de l’art de Mataró.

Cal apostar per un catàleg de mig format amb l’obra fotografiada que significaria amb el pas del temps , una veritable història gràfica de l’art de la ciutat. Cal ampliar espais apostant , a més de l'Ateneu , per exemple per Ca l’Arenas , espai natural per a una mostra d’aquest tipus, que podria dedicar el primer mes de la temporada ( octubre) a la col·lectiva de la que varen ser fundadors els propietaris del vell casalot.

Cal apostar per convertir la col·lectiva en el nucli d’un temps en el que l’art hauria de ser protagonista en la ciutat . Homenatge a un artista per la seva carrera (obligat) , conferències , debats , taula rodona....., al voltant de l’art en general i del mataroní en particular.

Si el Sant Lluc vol apostar per la qualitat , i crec que ho hauria de fer, sols li queda reinventar la mostra si no, la col·lectiva serà una mostra per pares , mares , avis i tiets, que omplen la sala per fer-se un selfie amb la foto de l’obra del familiar. I que per tant, no tindrà cap mena de transcendència, com justament succeeix ara.

I a un , que encara que molts no ho pensin , creu profundament en el Sant Lluc com a veritable festa de l’ART  i els ARTISTES , així en majúscules , li dol i molt , la lenta agonia d’una col·lectiva que avui per avui i vist el que hi ha , no té cap mena de sentit.

El sant Lluc segueix essent  una exposició que funciona amb respiració assistida i que cal revitalitzar com sigui. Crec que li cal un reset , per evitar una agonia lenta per inanició. Llavors podrem dir allò de “entre todos lo mataron y el solito se murió” , i el Sant Lluc no s’ha de perdre de cap de les maneres.

Treballem per aconseguir-ho?

Aquest no és un comentari escrit especialment per el Sant Lluc d’enguany i sí el comentari, amb petitíssimes modificacions, que vaig publicar en motiu del sant Lluc 2009, és a dir fa deu anys. Ha passat dons una dècada i segueix vàlid i escaient i evidentment el signo per aquesta edició de 2019. I això augmenta la meva preocupació. La reflexió és més urgent que mai. L’encefalograma pla s’acosta massa.

(En un dies i després d’un visita més detallada i tranquil·la, farem esment de les individualitats a les que cal prestar atenció, que hi son.