perquè, en trobar-la, s’esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l’esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó la realitat
Poètica. Joan Margarit
El Museu Monjo de Vilassar de Mar de la mà de Montse Alier està
intentant recuperar el prestigi ben guanyat en altres temps, i a fe que ho aconseguirà
si segueix amb mostres del nivell i interès com la que actualment presenta "Amb la terra" de l’escultor
Vallverdú, que un ha tingut l’honor de prologar en el catàleg i en l’acte
inaugural.
Vallverdú és un escultor lamentablement no massa conegut
entre els afeccionats en general, mentre que en canvi és conegut i reconegut en
el món dels arts ferits , especialment en el reducte escultòric. Les causes d’aquesta
asincronia estan al meu entendre en dos circumstàncies:
Per una,pel fet de la seva passió desfermada per el
magisteri i la docència, no en va és Director del departament d’Arts i
Conservació-Restauració de la Facultat de Belles Arts , dedicat essencialment a
la creació. I per l’altre el fet que l’autor és una dels artistes menys
exhibicionistes que un ha conegut. L’art és per a ell més una teràpia personal
d’autoafirmació sensitiva que no pas una confrontació de parers entre l’autor i
els espectadors, com succeeix pel general.
Avui però, tenim la gran sort que ocupa amb plenitud, i potser amb un excés d’obra , els espais del Monjo presentant una mostra de caire retrospectiu que parteix des del seu trencament amb l’academicisme de l’obra de línia figurativa i amb tècniques de caire tradicional. Una retrospectiva que ens permet observar amb detall l’evolució del seu treball , establert ara essencialment en el concepte interior , en l’espiritualitat i en la recerca constant del conreus dels espais, dels plens i el buits, del sentit eteri del volum.
Un camí iniciat des de la reflexió i amb una tractament quasi anacorètic dels materials als que despulla de tot afegitó per ser emprats purs i amb l’ús del buidatge per aconseguir plenament les seves intencions.
La mostra s’estructura al voltant de l’eix central amb unes obres totèmiques de caire primitivista i de mida considerable, més de 3 metres d’alçària, que son homenatges personals a persones i fets claus de la seva vida. Un eix que com si de la columna vertebral es tractés, esdevé punt d’unió dels diferents treballs diferenciats per anyades , que ocupen els diferents “calaixos” de la sala.
Unes obres que comencen des del sentit opressiu més absolut,
amb uns receptacles tancats amb una petita “porta” per entrar-hi i amb tan sols
petites escletxes de llum i aire per respirar.
Coves, claustres materns. Espais a on cercar refugi , espais per amagar-se, desaparèixer
i alhora després de la reflexió acurada intentar
, mica en mica, surar de nou al món exterior, inhòspit i hostil.
Uns espais que mica en mica, però amb molta lentitud, s‘obren
a la llum i la vida, convertint-se en espais de diverses finestres, molt referenciades
vers els habitacles de poble primitius i d’espais desèrtics. I que després d’una
més brutal evolució arriben a l’esclat total, a quasi esberlar-se amb l’aparició
de múltiples forats, d’escales que ens eleven vers la transparència total.
Una obra complexa amb fangs de diverses textures i
tonalitats, com a únic material de gestació. Amb una tècnica magistral i
exquisida que fa de l’equilibri , el
ritme consubstancial al desig del creador. Una obra nua de tota fullaraca, amb
la presència tan sols de petites línies per marcar i acotar espais i
intencions.
Vallverdú és dels que creu en l’escultura com a buit, un
espai desocupat en la desaparició de la massa. I en aquest concepte coincideix
amb Oteiza, quan defensava que l’escultura
no s’havia de tractar com un tema de volums, ans el contrari, l’escultura el
que creava era un buit. L’espai era el que marcava l’obra , no la forma ni el
material. Que el buit era el que organitzava formes i transformava l’espai.
Però alhora Vallverdú es mou en el somni del buit de
Chillida (projecte Tindaya), el d’introduir el buit i la llum, en l’interior d’una massa, explicitant plàsticament el mite de la
caverna, entre el que recullen els nostres sentits , l’exterior, i el que
recull el nostre esperit, els imputs rebuts per un interior del que sols tenim visió
parcial i que per tant cal imaginar.
Però mentre Oteiza i Chillida estructuren el buit sota la
paramètrica del pla i el volum polièdric, Vallverdú avança cap un buit més
rítmic, més sensual, més tàctil que l’apropa
a la volumètrica d’Henry Moore. Un teòric batibull perfectament ordenat
com queda ben clar en l’estesa de peces de petit format que disposa en la mateixa exposició que és prefaci,
epíleg i resum del seu bon fer.
I queda clar que aquests conceptes i aquestes referències si
son tractades per un artista amb cap i mans, és a dir amb capacitat mental per crear
i capacitat tècnica per convertir la gestació en realitat plàstica, com és el
cas de Vallverdú, el resultat no pot ser altre que una exposició magnífica i d’obligadíssima
visita.
Per això, ompliu-vos els dits de la bellesa de la pols de
papallona, tal i com pregona Joan Margarit,
i gaudiu de la plàstica i l’esperit
d’aquest gran escultor que és Vallverdú mitjançant aquesta brillant i espectacular
exposició que senyoreja el Monjo com en els vells temps.
Felicitats
Amb la terra. Jaume Vallverdú
Museu Monjo. Vilassar de Mar
Del 16 de Novembre de 2019 al 7 de gener de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada