ESTHER VIÑALS . PINTURA SUMI-E

El plantejament de la crítica no s’estructura sols en el fonament d’uns criteris estètics, ans més aviat està en el copsar el trasfons del pensament de l’autor i la manera de comunicar el seu interior vers els espectadors amb fidelitat  del presentat.

Hi ha vegades en que l’entramat autor / crític ambdós s’escriuen en el mateix idioma i llavors els pensaments surten fluids, però n’hi ha d’altres en que la discordança fa que hi hagi un decalatge comunicatiu important ja que existeix una incomprensió de base el que dificulta el feed-back imprescindible autor-espectador.

Ni més ni menys això és el que em passa amb tot allò que es mou a l’entorn de la filosofia oriental. Cartesià de fonaments i estructura, com és un , la filosofia oriental li sembla un territori ignot i ben poc apetible. Llavors  queda clar que davant la incomprensió, quan no el refús, a una filosofia vital, al crític sols li queda el formalisme tècnic i estètic per atacar el seu judici .

Aquets és el cas de l’exposició de pintura d’Esther Viñals i Peiro , que sota el títol "Caminar, aturar-se i observar” presenta a la sala del col·legi d’Aparelladors en al que l’autora fa mostra de la seva destresa de la pintura  sumi-e, disciplina nascuda a la Xina  al segle VII i traslladada al Japó a mitjans del segle XIV. I que es manté fidel als principis creacionals, amb molt poques variacions tècniques i conceptuals.

Tècnicament ,  sembla que l’autora es mou en la destresa alta de la tècnica d’aquets art ancestral, com ho demostra que sigui membre honorari de l’Acadèmia Chaji de Pintura i cal·ligrafia xineses, essent segons sembla la primera persona estrangera  nomenada membre honorari.

Però com que sembla evident que la tècnica és i ha de ser mitjà, i mai finalitat, el crític aplaudint aquets perfecció ha de jutjar el resultat final del presentat i el cert és que els treballs de Viñals son decebedors en el concepte i l’expressió. M’importa molt poc la dificultat del traç, el treball amb paper d’arròs, els inconvenients del posterior encolat i altres circumstàncies purament tècniques si el resultat final no és bo, com és en aquest cas en que l’autora ha omplert a rebentar les parets d’Aparelladors amb una mostra fluixa, avorrida, d’una estètica desfasada en un entorn plàstic que haurem de qualificar amb una paraula ja quasi en desús, com és cursi.

De tot el presentat sols les quatre comptades peces dedicades a l’art de tipus  cal·ligràfic  mereixen una atenció plàstica i certament s’agraeixen. La resta en aquest entorn de paisatges fora de lloc i amb obres a l’entorn dels anomenats quatre cavallers : orquídia, bambú, crisantem i pruner xinés en referència a les quatre estacions,  esdevenen pecs anacròniques fora del seu entorn primigeni de creació.

L’art d’arrels populars té això. Que està molt bé en el seu entorn, però quan marxa d’ell queda fora de lloc i no assoleix els fins sensitius que ha de tenir tota creació artística.

Tot reconeixent la capacitat filosòfica i tècnica de l’autora, hem de convenir que l’exposició que presenta a Aparelladors és una exposició fora de lloc i de temps i no mereix l’atenció dels afeccionats a l’art i si tan sola als amants de pràctiques i filosofies orientals, que a bon segur es trobaran com peix en l’aigua. Per a la resta, silenci i oblit.

“Caminar, aturar-se i observar”.

Esther Vinals Peiro

Col·legi d’Aparalledars. Mataró

Del 15 de Novembre al 8 de desembre de 2019