TARLATANA 17. MUSEU DEL CÀNTIR

Quan fa poc més d’un any un membre em va comentar la creació d’aquest grup de gravadors em va alegrar molt la notícia. Primer em va agradar el nom amb que s’havien batejat , agafat del teixit amb el que s’acostuma a netejar les planxes del gravat. Però està clar que la tarlatana és quelcom més , és un teixit amb ductilitat absoluta que omple el més alt ventall, des de la força estructural de les benes de guix a la sinuositat rítmica dels tutús dels ballets o  l’erotisme dels escots banyera dels vestits de gala.

M’agradà igualment per que és una nova baula en la magnífica història d’amor del gravat i Mataró. Història amb punts claus tant importants com els bojos de l’impremta Abadal, els gravats de Goya, el treball de Rafel Estrany o de la nissaga Muntané, les serigrafies de Zoe Barut, l’enorme esforç de Raúl Capitani , el mestratge de la gent de Murtra o últimament l’esperança de consolidació del taller de Gravat.

I principalment m’agrada ja que enderiat de sempre per el gravat, la pintura sense pintura que deia de petit, tot allò que ajudi a entendre aquest misteri  comparable al de la santíssima trinitat de que es tracta d’obres úniques quan totes son estampades de la matriu mare, ho defensaré sempre.

El gravat és la tècnica més social ja que és aquella que gràcies a la multiplicitat de la tirada permet obtenir “originals” d’autors importants a un preu assequible. Alhora que la seva diversitat de tècniques i aplicacions permet que en ell s’hi puguin aplegar totes les tendències, ismes i intencions dels seus autors. Alhora que la dificultat tècnica pròpia del mateix assegura una pervivència obligada dels modus operandi que obliga al treball curós, reflexiu, perfeccionista que en la seva culminació afavoreix i genera una alta qualitat de l’obra.

Tarlatana 17, arriba ara a Argentona amb una magnífica exposició molt ben presentada per els tècnics del Museu  que han fet una acurada selecció del que s’havia  d’exposar i ho han distribuït amb cura  , realitzant un itinerari de correspondències en que tot lliga i ningú dona patades al veí. Una exposició amb varietat d’estilístiques, tècniques i resultats. Una mostra en al que hom es sentirà més atret per un tipus d’obres que per altres però que en la lectura general obtindrà un plaer conjunt i a bon seguir es sentirà interrogat i per que no dir-ho , seduït per aquesta aposta gràfica de l’art que li ofereixen els gravats de Tarlatana 17.

Ara però tarlatana 17 ja ha ofert un bon ventall de col·lectives i ha arribat l’hora de les exposicions corals. S’ha de superar la simplicitat de que cadascú exposi el que cregui més convenient, i cal apostar per una lectura comuna, ja sigui tècnica, temàtica o objectual. Cal reduir l’individual al col·lectiu amb el convenciment de que serà millor per a tots. Ara les exposicions de Tarlatana no surten de l’àrea de confort dels seus participants. Cal establir el repte que essent col·lectiu alhora sigui individual ja que obligarà als participants a moure’s en un entorn que pot no ser procliu.

Però aquesta aposta és ineludible per seguir endavant. Si no seguirem col·lectiva rere col·lectiva sense risc ni motivació, més enllà de ser primus inter pares. Ara és obligada l’acció coral. Us hi atreviu?. Endavant.