Ahir s’acompliren 5 anys de la inauguració a la Nau Gaudí de
l’exposició Tempus Fugit. Una mostra que ara, amb una perspectiva de cinc anys
, es pot considerar ja com històrica.
Més de quatre centes persones , en una tarda plujosa en el físic
i emboirada en el cor ja que aquell matí havia succeït l’accident aeri de
Germanwings en el que havien mort cinc persones de Mataró i comarca , el que
provocà el dol que va impedir una
inauguració oficial , es van acostar a la Nau Gaudí, molts d’ells per primera
vegada malgrat que ja feia cinc anys que mantenia activitat cultural, per veure
una exposició en que es reflexionava sobre l’evolució de la concepció artística
dels creadors amb el pas del temps.
Tempus Fugit s’havia gestat feia anys. Una vegada a Madrid vaig
visitar una curiosa exposició. Era una galeria llarga i estreta i l’artista
havia penjat un conjunt de peces seves de feia anys en una paret i les
confrontava amb la versió actual del mateix indret. Ho vaig trobar molt
interesant. I vaig pensar que a Mataró que sempre s’ha girat de cul a la
història de l’art local podria ser interesant fer el mateix amb els seus
artistes més preuats. La idea va ser presentada a la caixa Laietana, juntament
amb una d’altre que es deia “Dones” i era un projecte de visualitzar l’art produït
per dones. No van semblar interessants. Vaig presentar el mateix projecte al
MAC i va ser refusat de manera ignominiosa. Finalment i en motiu del 30 aniversari
del capgròs , amb l’ajut de Mateu Ros i l’equip del setmanari, en vaig poder fer
una versió reduïda , amb només set artistes mataronins. Allà l’alcalde Mora es
va enamorar del projecte i va ser en
acabar l’any que em convidava a dur-lo a terme en tota la seva dimensió.
La posta en marxa va ser complicada . Hom sap de que les
meves relacions amb Cultura Mataró sempre han estat nefastes . I Cultura , que veia
el projecte com una imposició en les seves competències ,va fer el possible i l’impossible
per que no es dugués a terme el projecte. A més a Lluís Bassat no li feia cap
gràcia ja que, desconeixedor de la realitat artística local, creia que la mostra
seria de baixa qualitat i això perjudicaria al nivell qualitatiu que havia
assolit a la Nau.
Malgrat que com
consta en el contracte que vaig firmar, el meu cost professional seria de ZERO
euros., els entrebancs i pals a la roda van ser constants en la gestació i més
encara en veure l’èxit de l’exposició, a la que van putejar de manera infecte ,
demostrant la nul·la qualitat humana i professional dels que manaven per allà.
Mai oblidaré ni noms ni fets.
L’exposició va ser per a mi un gran repte professional i
personal. Encara que havia demostrat abastament les meves capacitats professionals
muntant en menys de 40 dies, una mostra d’homenatge a Alfred Opisso a la sala
de la Caixa Laietana, amb catàleg llibre inclòs, i en la que vàrem mostrar un
Opisso diferent al que hom coneixia . En ella vaig tenir el suport de la Laietana,
però aquest, en canvi ,era un projecte personal que havia de vestir i bastir
amb molt poques complicitats i disposant de pocs dies i menys hores ja que en
aquell moment encara estava en vida laboral.
EL primer escull, era triar els 24 artistes participants. Quedaven
molt clars la meitat dels noms, però en els altres la cosa podia ballar. La decisió
va ser que havien de representar el màxim dels camins artístics que es desenvolupaven
a la ciutat. Per això van ser triats els que van ser triats i altres es van
quedar a fora, ja que la seva línia ja estava representada per altres artistes.
La resposta dels artistes va ser excepcional. Hom va contestar immediatament
amb un SÍ rotund. De fet tan sols hi varen haver dos negatives, les de Jordi Cuyàs
i Domènec. El primer em va respondre amb un més que correcte mail que per ètica
personal, no hi podria prendre part. Amb Domènec el silenci va ser la única
resposta.
El segon punt es tractava de triar les obres que haurien de
ser exposades . Per decidir-ho vaig
trepitjat tots i cadascun dels tallers dels artistes i de manera conjunta vàrem
escollir les peces, però en el moment d’alguna discrepància era la meva veu la
que decidia. El cert és que aquesta decisió sempre va ser acceptada ja que entenien
que ells tenien sols la visió de la seva part, i no la del conjunt de l’exposició.
Crec que va ser un gran encert fer-me acompanyar per Núria
Poch, directora de la col·lecció Bassat que per una part em podia ajudar a
resoldre dubtes i per altre li permetia conèixer a molts artistes mataronins que
desconeixia, i així tenir una visió de l’art local. L’encert d’aquesta mesura s’ha
pogut observar en el fet que a partir de Tempus Fugit, Lluís Bassat ha anat
adquirint obra d’artistes que va descobrir en aquella mostra.
Una vegada triada l’obra era qüestió de bastir l’exposició.
Aquí vaig trobar la total col·laboració del Consorci del Museu d’Art
Contemporani de Mataró, de Pere Fradera a qui havia exigit com a dissenyador de
l’exposició i el catàleg , i de Manuel Contreras que va tenir cura de les fotografies.
Tots uns grans professionals que varen realitzar una tasca brillantíssima.
Així es va inaugurar una exposició que va ser un èxit total.
En primer lloc artístic , ja que s’oferia una mirada diferent dels artistes
coneguts alhora que apareixien alguns noms
desconeguts per els mataronins , com el casos de Guirao o Garolera, o oblidats com
Lleonart, confegint una exposició variada i complerta que en opinió generalitzada
mantenia el nivell de l’exposat fins un llavors i que era digne de qualsevol espai
expositiu de nivell. Una exposició que va satisfer a la majoria d’artistes per
el seu nivell i per la disposició de la mateixa.
L’èxit de públic també va ser absolut. Crec que a hores d’ara
encara és l’exposició que ha portat més visites a la Nau. Els actes
complementaris, com les visites, van ser d’un èxit aclaparador, amb més de cent
participants en cadascuna d’elles. I a més a més crec que per primera vegada es
va realitzar un vincle unitiu entre els ciutadans i la Nau. Un vincle que s’ha mantingut
en el temps.
Per tant he de dir que professionalment crec que vaig sortir
amb nota de la prova. Crec que vaig demostrar que era més que un crític aficionat
, destraler i en aparença malcarat que es carregava als artistes , era un
crític capaç de gestionar de manera absolutament professional una exposició d’alt
nivell artístic i ciutadà.
Però evidentment aquesta entrega professional m’ha passat
ampla i trista factura en el personal, de tal manera que en cercles privats
sempre he dit el que ara diré en públic: que em penedeixo totalment d’haver-la
dut a terme i que la seva organització ha estat el més greu error que he comés
en la meva vida de crític d’art . A més
de passar-me factura en el camp de la salut, ho ha fet també en el camp de les relacions
personals i professionals.
Sols acabada d’inaugurar ,les dificultats es multiplicaven. L’èxit
de la mateixa, que no esperaven a Beneficència, va engegar tota la maquinària
en contra. La difusió i publicitat promesa no es va realitzar i es convertí en
una exposició inexistent. Sort del boca orella que va fer inútils els esforços
de silenciar-la .Era exposició plat de
segona fila fins i tot a la pròpia agenda cultural. El primer cap de setmana
constava a la web de Cultura com que l’exposició estava tancada. Hom sabem qui
en va ser el reponsable, malgrat varen voler culpar a Núria Poch. S’havia
pactat fer gestions amb poblacions catalanes per donar-li un cert nivell d’itinerància,
i malgrat que de manera individual s’havien fet gestions en alguns municipis,
la seva oficialització per part municipal va ser zero gestions, amb el que els artistes
mataronins no varen poder mostrar la seva qualitat més allà de la ciutat, però
com que no eren contemporanis, no hi havia res a fer. Fins i tot no es ava
enviar el catàleg a les biblioteques públiques de Mataró en afany de
silenciar-la històricament. Al cap d’un any i per casualitat ho vaig descobrir
i després d’algunes discussions es va fer l’enviament.
I el gran culpable de tot té el nom de l’ínclit defensor cultural
, el regidor Quim Fernández, que va seguir insistint en tallar el meu cap fins
que ho va aconseguir amb el cessament del meu lloc de vocal del Consorci del
Museu d’Art Contemporani de Mataró per “deslleialtat institucional” ja que vaig
exigir el compliment del segon capítol d’exposicions d’artistes locals tal i
com el mateix Fernández deia en el seu escrit del catàleg : “Convindria que
aquesta primera exposició en clau local no fos l’última. Ben al contrari, seria
interessant repetir l’experiència amb
artistes de la ciutat periòdicament. Les magnífiques exposicions que es fan de
la Col·lecció Bassat es podrien complementar anual o bianualment amb una exposició
d’art local...” N’han vist alguna? . Home de paraula el regidor Fernández. Ara
es diu que per la tardor es podria realitzar una altre exposició amb artistes
locals. Poc en sé i no crec que hi tingui cap participació,
Però a més a més he patit la ingratitud de molts. Haver d’aguantar
acusacions malintencionades d’haver cobrat importants quantitats de certs
artistes per poder estar entre els escollits. Em dol en l’ànima no haver rebut
cap suport d’aquells que van ser protagonistes en els moments durs del meu injust
cessament. I de l’oblit absolut que en aquests anys ha tingut aquella exposició
. Ahir mateix, dia del seu 5 aniversari, malgrat parlar-ne en les xarxes
socials no he obtingut cap imput que reflexionés sobre la importància d’aquella
exposició en la transcendència de la plàstica mataronina i dels seus artistes.
Em dol, però que hi
farem. Quan un s’ha jubilat i ha perdut el poder que li donava la seva
transcendència periodística pública, ha d’acceptar que no és ja ningú. Però un
pensa que a Mataró hi ha hagut en els darrers 50 anys, tres exposicions històriques
en el que pertoca a l’art local: Les de Dürnau , Tempus Fugit i Artistes de Mataró
a Nova York. Sols tres persones repeteixen en totes elles: Rosa Codina Esteve,
Perecoll i un mateix que ha fet el text dels tres històrics catàlegs. Amb aquest
pòsit em conformo, malgrat que em dolgui i molt els silencis i les traïcions, com
per exemple la última conseqüència de l’exposició de Nova York.
Per això quedi molt clar que no oblidaré mai la vil actitud de Quim Fernández, la de l’alcalde David Bote que es va plegar a les seves exigències malgrat saber que
era injust, Com un dia em digué l’alcalde Barón: No siguis il·lus Pere, per
Cultura mai es trencarà un pacte polític. Ni les actuacions del PSC local i d’ERC local que van votar
favorablement el meu cessament, saben que mai més tindran el meu vot ni la meva col·laboració.
Però em queda el regust de la venjança que tots sabem que és
un plat que es serveix fred. I aquesta és que cada any que passi, aquest exposició de
la que ahir en celebràvem el cinquè aniversari, serà històricament més
important. I malgrat vulguin mai podran esborrar la meva signatura de la
mateixa.
Aquesta és la meva alegria i el meu consol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada