F Fons d’Art
Si ara després d’aquest confinament, en les a bon segur compulsives
sortides que farem per recuperar la vida activa, vostè decideix que estaria bé
recuperar la mirada dels nombrosos i qualificats artistes mataronins vius i
aquells ens han precedit, he de dir-li que ho té difícil, i si no es vol moure
de Mataró, encara pitjor ja que és impossible fer aquest repàs històric
fonamental, ja que la nostra ciutat, la dels capgrossos, deu ser l’única ciutat
de cert nivell i amb Museu Municipal que
no disposa d’un fons d’art dels seus creadors.
El Museu de Mataró va iniciar-se amb un fons prou important
gràcies a l’actuació del seu fundador Rafel Estrany que formava part de la Junta de Museus el que li
va permetre traslladar al de Mataró un seguit d’obres importants que després de
la desfeta de la Guerra Civil no havien estat reclamades per el seus propietaris,
com per ex. la col·lecció de gravats de Goya o uns dibuixos de primera època de
Dalí.
Fora d’aquest fons inicial
i de l’entrada d’alguns fons com el Fons Arenas, o la col·lecció de
Xavier Ubach, les entrades d’obres d’art a la col·lecció municipal ha estat
sempre minsa i com a conseqüència de “pagament” per haver realitzat alguna
exposició, com va ser en els temps de la direcció de Santi Estrany, o amb les
exposicions plàstiques realitzades a Can Palauet de les que es recollí un bon
grapat d’obres que han restat visibles sota unes més que dolentes condicions expositives
i de conservació a la biblioteca Pompeu Fabra. I justament des de Setembre , Can Serra acollia una exposició de les obres
arribades al fons durant les deu últimes temporades , exposició de tan misèrrima
qualitat fora de dues o tres exposicions que era per sortir plorant de la
visita.
Certament que en les col·leccions locals hi deuen haver més
obres , com les relacionades amb el MAC o els diversos tallers de Gravat , però
aquest és un secret més ben guardat que el de la Coca Cola. Mai s’ha fet públic
el llistat del fons reals d’obres que podríem dir públiques, malgrat que quan s’inaugurà
Ca l’Arenas i d’això ja fa catorze anys es va prometre que en el centre hi
hauria un terminal informàtic en que es podrien consultar tots les dades de la
col·lecció municipal. Però com tot el que es refereix a la plàstica el resultat
ha estat promesa incomplerta.
Per tant si voleu veure el treballs dels més importants artistes
mataronins , vius o morts, no trobareu
cap indret de la ciutat a on gaudir-los, però el que és més preocupant ,
de molts d’ells la ciutat no disposa de cap obra representativa del seu fer, i
en altre la seva representació és anecdòtica i d’una qualitat minsa i escassa.
El cert és que l’únic
indret és on es pot veure una representació qualitativa de les obres dels més
importants artistes locals és el Museu de Llavaneres amb obra significativa de
quasi tots ells, o en el Fons d’Argentona ( casa Gòtica) on hi l’obra que
dipositaren a l’Aixernador tots els artistes que varen passar per aquell
emblemàtic indret i que respon a obra iniciàtica dels que ara son importants artistes
locals.
La necessitat d’un Fons d’Art d’artistes locals és absolutament
imprescindible per establir un nexe comunicatiu i d’unió entre l’art de l’ahir
i de l’avui, i el llenguatge plàstic dels seus creadors. A més és un símbol comú
que augmenta el sentit de col·lectivitat entre els ciutadans com va quedar ben
palpable amb l’exposició Tempus Fugit que reflexionava sobra aquesta baula d’unió
dels tempos artístics , que no hem d’oblidar mai és una manera de reflectir els
“tempos” de la societat en la que es produeix la creació.
Ara bé, està disposat l’Ajuntament a la creació d’aquest
fons d’art . Jo dic , rotundament NO, encara que de tant en tant el deslleial, en
el que respecta a mi, alcalde Bote de tant en tant ,quan em veu i com per acontentar-me,
em diu, Pere , ja tinc l‘espai per exposar el fons d’art i jo li dic que sí,
que sí , que quin fons d’art.
No em vull fer mala sang amb la proposta de Fons d’Art que
un va encapçalar el 2005 i que finalment es signava el 2007 com em recorda la
fotografia que encapçala aquest post, i que van dinamitar amb tota la mala llet
del món, la gent de Cultura i els regidors Graupera i el jeta de Penedès. Una història
que tinc documentada fil per randa i que és la demostració del poder mafiós de
Cultura Mataró. Tot amb l’aquiescència de l’alcalde Baron que em va apunyalar
per l’esquena, tot somrient.
No em vull fer mala sang però segueixo pensant que encara és
possible aquell somni i que amb bona voluntat i amb cartes damunt la taula per
part de l’administració, i sense comodins amagats, Mataró podria gaudir d’un
excel·lent fons plàstic que seria orgull de la ciutat i dels seus artistes. I
sense costar gaires diners que ara n’hi ha pocs i en sortir d’això encara n’hi haurà
menys.
Algú al consistori és capaç d’agafar el repte?. Sra MªJosé
Pérez Carrasco si vol passar a la petita història de la Cultura local com una dels
pocsregidores que ha fet quelcom positiu per la Cultura de la ciutat, aquesta
és una bona oportunitat.
Per pensar-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada