diumenge, de maig 03, 2020

LA CRISI. LA GRAN OPORTUNITAT DE LA PLÀSTICA






Que les crisi son font d’oportunitats és una frase /reflexió que acostuma a aparèixer en moments com els actuals. Avui però crec sincerament que en el que pertoca a la plàstica, en especial a la pintura, pot ser el gran moment per el seu rellançament.

La crisi , artísticament parlant, comporta un replantejament individual, col·lectiu i social. Individualment és obligada la reflexió personal, aquella que es fa difícil quan un està en la febrada creativa del dia a dia. La crisi comporta uns altres tempos, més pausats, que conviden més a la mirada interna que no pas al brogit extern.
A més la quasi desaparició total de l’aspecte comercial, convida a una llibertat creativa més absoluta en la que es deixi de costat tota llicencia estètica o estilística fruit de la pressió de la venda. Ja que no hi ha venda, per que no llençar-se a la llibertat  absoluta, crear el que veritablement plau al creador. Ja que no venc, al menys gaudeixo en la meva màxima sinceritat.

Però al costat d’aquets punt individual, n’apareix el col·lectiu. La garbellada / escombrada amb aquells artistes menys preparats en el tècnic i el creatiu, llençats a la franja més baixa de la creació i el comerç. Amb la crisi, l’art , especialment el decoratiu, passa a un terme marginal, desapareix del llistat de prioritats i necessitats. I en un món tan atapeït en nombre, com l’artístic, aquesta desaparició provoca una selecció “natural” que afavoreix als supervivents  ja que mostren la seva fortalesa anímica, tècnica i creativa.

Però potser el més important pot ser el replantejament social. No ens hem d’enganyar si reconeixem que la pintura, l’escultura i aquest genèric que definim com a “plàstica” no està de moda. És una expressió creativa que sembla establir-se en els criteris d’uns temps ja passats i d’una societat  poc profunda i reflexiva. Ara el que s’estila és el “concepte”, encara que les grans fires artístiques, les grans exposicions i l’èxit del Museus, semblen dir el contrari. Però el diner públic, institucions , fundacions i demés, més dirigits cap una política d’aparador, d’epâter les bougeois o de titulars de diaris i flash de les televisions, aposten per l’espectacularitat de certes “parides” , a veiam qui la diu o fa més grossa.

Esgotades les rotondes, l’escultura pública ha mort, Mataró n’és un exemple. Amb Museus en mans de directors amb ànsia de vedetisme, i amb polítics llunyans a uns coneixements culturals i artístics, es prefereix pecar per passar-se de “moderns” amb actuacions o instal·lacions que freguen , quan no cauen absolutament en el patetisme, però donen aquell toc de “nou” quan en realitat son tan velles i repetides com els paisatges d’escola d’Olot. Tot per no fer aposta per la pintura , un art malauradament qualificat com burgés.

Però arriba la crisi. I com he sentit dir a més d’un artista: Crisi, quina crisi?. Fa quaranta anys que estic en això. I jo sempre he estat en crisi. Quanta raó. El que passa és que els plàstics creen amb constància i perseverança. Esperant una expo que potser tarda en arribar o un client que mai sabem quan pot aparèixer per la porta de l’estudi. Mentre que el conceptual no crea , sols fa projectes, a voltes faraònics i la seva feina sembla ser únicament anar  a la recerca i cacera del finançament, especialment mitjançant la beca o subvenció. I fins que no hi ha diner no hi ha concreció material del projecte que a la vegada, moltes vegades s’externalitza, per la seva complexitat formal.

Però en temps de crisi, i més com l’actual que distorsionarà tota la normalitat actual, en la que el diner públic serà escàs i amb exigències creatives molt més estrictes, l’art conceptual, sense fiançament previ, sense l’ajut oficial,  plegarà veles  i intentarà hivernar en espera de temps millors, que trigaran a tornar. Llavors serà quan es repetirà la història. I la plàstica tornarà a ressorgir resplendent.

Estic del tot convençut que la “nova normalitat” de la que es parla tindrà en la Plàstica la seva expressió artística més qualificada. O sigui creadors , a esprémer les vostres capacitats disposats a ser la resposta necessària per aquets moment.

Per què queda clar que cal aprofitar l’oportunitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada