Que les crisi son font d’oportunitats és una frase /reflexió
que acostuma a aparèixer en moments com els actuals. Avui però crec sincerament
que en el que pertoca a la plàstica, en especial a la pintura, pot ser el gran
moment per el seu rellançament.
La crisi , artísticament parlant, comporta un replantejament
individual, col·lectiu i social. Individualment és obligada la reflexió personal,
aquella que es fa difícil quan un està en la febrada creativa del dia a dia. La
crisi comporta uns altres tempos, més pausats, que conviden més a la mirada
interna que no pas al brogit extern.
A més la quasi desaparició total de l’aspecte comercial,
convida a una llibertat creativa més absoluta en la que es deixi de costat tota
llicencia estètica o estilística fruit de la pressió de la venda. Ja que no hi
ha venda, per que no llençar-se a la llibertat absoluta, crear el que veritablement plau al
creador. Ja que no venc, al menys gaudeixo en la meva màxima sinceritat.
Però al costat d’aquets punt individual, n’apareix el
col·lectiu. La garbellada / escombrada amb aquells artistes menys preparats en
el tècnic i el creatiu, llençats a la franja més baixa de la creació i el
comerç. Amb la crisi, l’art , especialment el decoratiu, passa a un terme
marginal, desapareix del llistat de prioritats i necessitats. I en un món tan
atapeït en nombre, com l’artístic, aquesta desaparició provoca una selecció “natural”
que afavoreix als supervivents ja que
mostren la seva fortalesa anímica, tècnica i creativa.
Però potser el més important pot ser el replantejament social.
No ens hem d’enganyar si reconeixem que la pintura, l’escultura i aquest
genèric que definim com a “plàstica” no està de moda. És una expressió creativa
que sembla establir-se en els criteris d’uns temps ja passats i d’una
societat poc profunda i reflexiva. Ara
el que s’estila és el “concepte”, encara que les grans fires artístiques, les
grans exposicions i l’èxit del Museus, semblen dir el contrari. Però el diner
públic, institucions , fundacions i demés, més dirigits cap una política d’aparador,
d’epâter les bougeois o de titulars de diaris i flash de les televisions, aposten
per l’espectacularitat de certes “parides” , a veiam qui la diu o fa més
grossa.
Esgotades les rotondes, l’escultura pública ha mort, Mataró n’és
un exemple. Amb Museus en mans de directors amb ànsia de vedetisme, i amb
polítics llunyans a uns coneixements culturals i artístics, es prefereix pecar
per passar-se de “moderns” amb actuacions o instal·lacions que freguen , quan
no cauen absolutament en el patetisme, però donen aquell toc de “nou” quan en
realitat son tan velles i repetides com els paisatges d’escola d’Olot. Tot per
no fer aposta per la pintura , un art malauradament qualificat com burgés.
Però arriba la crisi. I com he sentit dir a més d’un
artista: Crisi, quina crisi?. Fa quaranta anys que estic en això. I jo sempre he
estat en crisi. Quanta raó. El que passa és que els plàstics creen amb
constància i perseverança. Esperant una expo que potser tarda en arribar o un
client que mai sabem quan pot aparèixer per la porta de l’estudi. Mentre que el
conceptual no crea , sols fa projectes, a voltes faraònics i la seva feina sembla
ser únicament anar a la recerca i cacera
del finançament, especialment mitjançant la beca o subvenció. I fins que no hi
ha diner no hi ha concreció material del projecte que a la vegada, moltes
vegades s’externalitza, per la seva complexitat formal.
Però en temps de crisi, i més com l’actual que distorsionarà
tota la normalitat actual, en la que el diner públic serà escàs i amb exigències
creatives molt més estrictes, l’art conceptual, sense fiançament previ, sense l’ajut
oficial, plegarà veles i intentarà hivernar en espera de temps
millors, que trigaran a tornar. Llavors serà quan es repetirà la història. I la
plàstica tornarà a ressorgir resplendent.
Estic del tot convençut que la “nova normalitat” de la que
es parla tindrà en la Plàstica la seva expressió artística més qualificada. O sigui
creadors , a esprémer les vostres capacitats disposats a ser la resposta necessària
per aquets moment.
Per què queda clar que cal aprofitar l’oportunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada