El confinament ha obligat a les televisions a omplir d’opinions els seus programes amb vídeo
conferències el que ens ha permès introduir-nos tafanerament en la intimitat el
seus estudis, menjadors o sales d’estar. I el cert és que es poden comptar amb
els dits de la mà aquells personatges amb presència d’art en les seves llars,
això per no entrar en el nivell i qualitat dels mateixos.
Aquesta absència, enormement preocupant artística i
culturalment parlant, hauria de motivar al món de l’art per esbrinar les causes
d’aquesta desaparició social i intentar posar fil a l’agulla per solucionar-ho.
Fa un temps parlava amb un comercial important i m’explicava
que en el món comercial hi ha dos moments altament difícils. El primer és el de
la creació de la “necessitat” de la possessió del producte i el segon saber-se
adaptar a les circumstancies quan el mercat està en vies de saturació.
Al referir-se al món de l’art , al que ell és afeccionat amb
una petita i interessant col·lecció adquirida a baix preu en subhastes dels darrers
anys, em deia que avui l’art és fum. I que mentre fa uns anys la possessió d’obres
d’art era un senyal i símbol de progrés social i fins i tot donava un vernís
cultural i intel·lectual de certa solvència , ara , la possessió d’art ni tan sols
és signe d’esnobisme i d’anar contracorrent. És sols una mena d’anomalia que
pertany al cercle íntim i ha esdevingut en la contemplació, un plaer simplement
onanista.
Per tant el que cal és tornar a
crear la necessitat del gaudi i la possessió d’art I que sempre és més fàcil crear una
necessitat amb unes perspectives grans de
mercat ja que aquest actualment és quasi verge, que no pas introduir-se en un
mercat saturat i per tant amb un cert cansament i tendència a la recerca de noves experiències.
No deixa de ser curiós que de manera contradictòria l’assistència
als Museus s’ha multiplicat, alhora que els mateixos esdevenen en un reclam
cultural de primer ordre per a al ciutat que els gaudeix (Bilbao o Màlaga son
exemple paradigmàtic). I de fa ja uns anys , les grans exposicions son reclams
que mouen a milers de viatgers amb tot el benefici econòmic que això significa.
Davant d’aquestes circumstàncies com pot ser aquest nul interès
per la possessió d’art. Segons ell, una de les causes més importants és la desaparició
de l’artista com element cultural important i com personatge públic. Mentre que
actors, músics, escriptors i no diguem ja els cuiners, els nous artistes del
segle XXI, apareixen repetidament en els
mitjans de comunicació i son actualitat permanent per el seu fer, els artistes
han desaparegut del tot del focus públic. Al nostre país potser tan sols
Antonio López, Barceló i Plensa, tenen un cert ressò mediàtic. La resta, res de
res. Llueixes molt si dius que has anat al celler de can Roca i no llueixes res
si dius que has comprat un Viladecans o
.. ( poseu aquí el nom de l’artista que preferiu)
Mentre que l’aparició d’un nou llibre, un nou disc, o l’estrena
d’una obra de teatre o una pel·lícula, fa que els seus protagonistes en facin
promoció en els diversos mitjans, i es parli d’ells i amb ells a la ràdio i televisió
i ocupin espais de premsa, una nova
exposició d’un artista mereix tan sols un curt amagat a les planes culturals d’un
diari i evidentment un molt escassa presència, si existeix, en mitjans
audiovisuals a menys de ser una exposició d’aquelles que diríem de “culte”.
I aquesta desaparició és evident en format general (Espanya,
Catalunya) com en el format més proper, local i comarcal. No fa molt en una xerrada informal amb un artista
, em deia, i perdoneu la personalització, que la desaparició de la crítica a Mataró,
havia produït una invisibilitat de l’art i els artistes locals. Que abans
qualsevol expo implicava el ressò d’una entrevista a la tele o a la ràdio, la filmació
de la mateixa i la pertinent crítica a
la premsa local, el que donava pàtina , transcendència i popularitat a l’obra
de l’autor. Ara qualsevol exposició passa del tot desapercebuda i com a màxim
té importància en el món artístic local. Però com ell reflexionava, si no ens
obrim a la ciutadania general, estem morts.
I si a això hi afegim que la publicitació d’expos o actes
culturals artístics sols apareixen per internet i per tant es vedat privat per
a amics i gent de l’ambient, i així hem exclòs al públic en general, el que fa que la invisibilitat domini sobre el món de lart.
Cal tornar doncs a donar vida pública a l’art i als
artistes. Cal recuperar espais informatius i que existeixi un altaveu constant de
les activitats creatives.
I evidentment és imprescindible una resituació de l’art en l’econòmic.
En moments en que preus d’obres d’artistes consagrats estan sota mínims, i es
poden aconseguir excel·lents obres a preus assequibles, certes valoracions
estan fora de mides i de mercat. I principalment caldria incidir en el tema
preu, no ja en els artistes professionals amb trajectòria marcada i definida,
ans especialment en afeccionats i semi professionals que son els nivells als
que poden assolir aquells que s’acosten per primera vegada al mercat de l’art.
Un exemple és clarificador. En quasi totes les exposicions
que es celebren a l’espai capgròs, amb el nivell habitual dels artistes que
allà exposen, rarament no hi ha artista que en alguna de les seves obres assoleixi
quatre xifres en el seu preu. Xifres inadmissibles
en la relació qualitat/ preu i que espanten i esperiten a aquells desitjosos de gaudir d’art a les
seves parets i que comencen amb senzillesa i il·lusió.
Cal doncs tornar a ressituar el mercat de l’art, i
evidentment cal retornar a la professionalització. No tenen futur aquestes
galeries que venen quadres com podrien
vendre perfums o sabates, i cobren pistonades increïbles per exposar , i a
canvi sols ofereixen el lloguer de la sala i una secretaria recepcionista indolent.
Cal recuperar i revitalitzar la figura del marxant com home que confiava amb l’artista
i el seu valor i es movia per vendre i promocionar la seva obra ja que era ell
qui es jugava els diners. Adquiria a preu barat però permetia a l’artista viure
sense l’angoixa de la necessitat de la venda exterior.
En resum cal recuperar el prestigi de l’art i de l’artista
com element cultural, social i intel·lectual. I cal fer-ho ja. De moment el confinament ha demostrat que hi ha un
mercat ample, verge i buit de prejudicis
estètics . Ara cal respondre a les seves necessitats i per començar és
imprescindible tornar a fer sentir la necessitat de l’art com element de gaudi ,
contemplació i exquisidesa personal.
Ho aconseguirem?. Aquí està el repte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada