ABECEDARI DE L'ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT

I             Iluro, Fundació

La Fundació Iluro es configura com a Fundació Privada Especial, com a resultat de la transformació de la Caixa d'Estalvis Laietana essent hereva del patrimoni de la seva fundació amb la finalitat d'administrar els fons per a l'obra social de l'anterior entitat, adequant-se a les noves circumstàncies. Ho fa amb un patronat estructurat per l’Ajuntament de Mataró amb membres escollits per ell  com a persones de reconegut prestigi en l’àmbit i amb representants  de l’ Associació Sant Lluc de l'Art, Centre Catòlic de Mataró, Foment Mataroní, Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró i Òmnium Cultural.

La Fundació és per tant hereva de la tasca social de la Caixa Laietana, que en l’apartat artístic ha tingut un paper ben important en la vessant expositiva històrica de la ciutat.

La història de la Caixa Laietana i l’art s’escriu amb dues cares ben diferenciades. Una de positiva ,l’apartat de les seves sales d’exposicions, i una d’altre més obscura i negativa com és en l’apartat artístic patrimonial.

Expositivament parlant no es pot escriure la història de l’art local sense parlar de les sales d’exposicions de la Biblioteca Popular, situada en primer lloc en el primer pis, al damunt de la pròpia biblioteca i a posteriori a la planta baixa de la Plaça Sta Anna. Dirigida durant molt de temps per Claudi “Tayo” Mayol , mantenia una activitat constant durant l’any i es dedicava  a alternar artistes locals amb artistes principalment barcelonins, sempre en una estilística de caire tradicional però en la seva cara més evolucionada com per ex. el grup de la Punyalada.

A posteriori el pas a la sala de la Riera , al costat de l’Ajuntament, i més modernament el salt a l’edifici de l’Ateneu provocà un eclecticisme expositiu més important, però mai amb una línia definida ja que després de Tayo Mayol no va existir mai una direcció que marqués camí, tendència o intenció, el que provocà una disparitat absoluta d’exposicions, intencions i molt especialment qualitats.

Però si aquesta tasca expositiva s’ha de considerar positiva, principalment en les èpoques del 50 al 70, en que va aguantar la flama juntament amb la sala del Museu Municipal,  Caixa Laietana no va saber o voler invertir per aconseguir un fons artístic de qualitat , com si ho van fer altres caixes del seu nivell com les de Sabadell, Terrassa o Girona.

Durant molt de temps l’única entra da en el fons de l’entitat provenia de l’obra que obligatòriament cedien els artistes com a  pagament del lloguer de la sala. A posteriori les adquisicions provenien del gust particular de la direcció i/o d’obres lliurades com a pagaments d’operacions financeres de l’entitat. Com s’ha pogut observar en les exposicions recentment realitzades el Fons de l’entitat així obtingut és escàs en nombre, valor i qualitat.

L’entrada en ritme de la Fundació Iluro , amb un menysteniment gran al respecte de l’acció cultural plàstica ha estat i és un greu cop al món artístic mataroní.

Disposant d’una magnífics espais expositius , aquests estan destinats a tota mena d’institucions, associacions, col·lectius, etc menys a l’activitat artística que en els darrers anys  ha quedat reduïda a la tradicional exposició col·lectiva de Sant Lluc , a la mostra de la Biennal Torres Garcia i a una exposició comparativa de la pròpia col·lecció i la de la Fundació Bassat, havent estat nul·la tota activitat artística individual. Fet del tot lamentable per història, per importància de l’espai expositiu, per transcendència social local de les exposicions que allà s’efectuen, i per la manca d’espais expositius dignes que hi ha a la ciutat.

Suposo que encara mantenen les condicions d’un lloguer de sala amb uns preus, en aquells moments disparats en relació a la despesa que per a l’entitat representa una exposició.

Igualment la seva gestió patrimonial és de dubtosa solvència cultural en el que pertoca a les dificultat per visitar la casa Coll i Regàs, potenciada més com scape room que no pas com element monumental arquitectònic cultural.

Amb tot això , i en aquets moments , la valoració de l’actitud envers l’art per part de la Fundació Iluro sols es pot considerar com a molt dolenta i des de la modèstia d’aquestes ratlles la convidem a rectificar.

En moments com els actuals de gran crisi cultural i artística i disposant la ciutat d’un gran nombre d’artistes amb suficient qualitat, no estaria de més retomar el tremp expositiu i programar una bona temporada expositiva.

Per tradició, història i futur crec que seria de justícia fer-ho així.