Una de les tasques més lloables que realitza l’activament prolífica
associació Sant Lluc és la del manteniment de la petita sala d’exposicions del
casal Aliança que mes a mes és ocupada per un artista afeccionat intentant
treure el cap en el sempre complex mar de la creació artística.
Una meritòria tasca de substitució la que realitza la sant
Lluc, ja que la mateixa hauria de ser
paper de la Cultura oficial, que bé podria establir-se en el circuit de centres
cívics de la ciutat, però no com es fa ara en forma d’exposicions aïllades i
quasi clandestines, i sí en la configuració d’una temporada en la que es podria
fer fins i tot un circuit expositiu amb els diferents centres. Però ja sabem el
menystenidor paper de Cultura envers la plàstica.
Acostumo a visitar les exposicions que allà es celebren en l’espera
d’alguna grata sorpresa, d’una espurna que presagi positius futur, però el cert
és que quasi sempre surto decebut quan no emprenyat per la gosadia d’uns
pintamones que pretenen ser considerats artistes i exhibir les seves malifetes plàstiques en un espai seriós, i a més ho fan
amb ínfules.
Però jo persisteixo en la visita i aquest mes em sembla
haver trobat recompensa amb l’exposició de Carme Rey que sota el títol de “Recerques”
ocupa l’espai.
No és que sigui una gran exposició, però supera abastament l’habitual
de la sala i malgrat que presenta els habituals errors dels novells com pugui
ser el ja tradicional excés d’obres , -cap d’ells entén que les obres en una exposició
precisen també d’una distància de seguretat-, i no existeix un fil unitiu de
les obres que queden escampades com si d’un mostroari variat es tractés , amb
afegitons anecdòtics com uns treballs d’aires orientalitzants perduts en el
global de la mostra, l’aire general de la sala manté el flaire d’un ideari
pictòric, encara potser incipient.
Encerta Rey amb el títol de l’exposició . I ho fa per què
les seves obres son treballs a la recerca de la seva veritat. Posseeix l’autora
uns conceptes plàstics , tant en el que pertoca a la tècnica com el concepte,
el suficient assentats com per progressar sobre els mateixos. Marca tempos i
sembla tenir clar a on vol arribar, però assolits els fonaments ara és el
moment de reflexió.
L’obra ha de gestar-se
al cap abans de que es plasmi a la tela i Rey improvisa, toca i retoca el que
produeix un enfarfegament, una sensació de manca de llibertat i de voler acabar
massa l’obra. Estic convençut que en alguna d’elles encara hi faria retocs al
mig de l’exposició.
Cal ara, en la laxitud post-exposició, parar-se a pensar i
principalment fer-ho en el sentit de com alliberar els treballs depurant tanta
anècdota inútil, tant fons pastós, per a
que les obres respirin més i assoleixin així un millor poder comunicatiu. I cal
seguir treballant en polir alguns detalls tècnics el que se’ns dubtes milloraria
el global.
L’exposició de Carme Rey justifica del tot el treball de promoció dels autors afeccionats i també la constància que tenim alguns en visitar aquestes exposicions, en espera de la sorpresa, per més petita que sigui. I ara a l'autora el que li toca és treballar molt i per cercar nous i evolucionats fruits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada